FAUNA AUXILIAR II: ENTOMÒFAGS

Benvinguts neorurals!!

Ací estem obrint un nou capítol de fauna auxiliar, però esta volta parlarem sobre els entomòfags (entomo, insecte i fagos menjar) o insectívors. Hem decidit parlar d'este eslavó de la cadena alimentària després de parlar amb gent que té horts urbans o està començant-ne un en un trocet de terra. Moltes d'estes persones entenen el paper dels insectes però normalment el segon eslavó de la cadena no l'entenen massa bé perquè ni els veuen, ni les seues accions. Així, que entrem en el món dels heteròtrofs primaris dels nostres horts.

Els insectes representen una gran part de la biomassa animal per la qual cosa són una bona font d'aliment, amb un gran contingut proteic (mmm que bons!). Existeixen animals que s'alimenten exclusivament d'estos, encara que molts altres només ho fan parcialment o durant una etapa del seu cicle, com per exemple moltes aus en època de criança aprofiten l'abundància d'insectes durant l'estiu per criar a la seua progènie.

Podem classificar els animals entomòfags en:

• Aus: un dels trets principals de les aus que s'alimenten d'insectes són les vibrisses, un conjunt de plomes rígides al costat del bec i els ulls que permet detectar la vibració produïda pels insectes en l'aire. El bec sol ser recte i fort, acabat en punta per poder caçar els insectes. Sovint tenen una mida menuda (pit-roig, caragolet, cua-roja fumada, busquereta mosquitera, totestiu, ferrerolet, alosa, cueta blanca, menjamosques, busquereta capnegra, etc.), encara que alguns tenen major mida (merla i cutcut). Vàries són les famílies d'aus insectívores. Un interessant article de com els humans estem descobrint les converses entre arbres i aus.

Ferrerolet (Cyanistes caeruleus) amb una eruga al bec.
Foto d'ací.

• Rèptils: existeixen un nombre considerable de rèptils que basen la seua dieta en insectes i altres invertebrats. Com a grup principal estan els saures, un dels més comuns a Europa és la sargantana cendrosa i la sargantana cua-roja, ambdós pròpies de la Península Ibèrica. També són insectívors els camaleons, el camaleó comú, així com el dragó i el dragó rosat. Altres espècies europees és el vidriol, la bívia ibèrica, el fardatxo, el fardatxo verd, entre altres, devoren sense mirament una bona quantitat d'insectes.

Fardatxo bètic (Timon nevadensis). Foto d'ací.

• Amfibis: tenen dietes poc variades, majoritàriament carnívors, les seues preses varien en funció de la seua grandària. La seua llengua és apegalosa i retràctil, a més a més d'unes dents a la mandíbula superior i paladar que es renoven constantment.

Granota verda (Pelophylax perezi) que habita zones d'aigües lentes.
Foto d'ací.

• Mamífers: normalment presenten una dieta entomòfaga els de poca mida (eriçó, talp i musaranya), amb un morro allargat i unes dents menudes i punxudes. Són descendents directes dels mamífers primitius que van colonitzar la Terra. Unes grans devoradores d'insectes són les rates-pennades.

Ratapenada de ferradura mediterrània (Rhinolophus euryale).
Foto d'ací.

• Aranyes: són artròpodes carnívors que s'alimenten d'insectes o altres artròpodes. La majoria poden sintetitzar teranyina que empren (o no) per a caçar les seues preses vives. El Verdecillo també parla sobre les aranyes.

Aranya del cul gros (Tegenaria domestica). Foto d'ací.

• Insectes: hi ha insectes que mengen altres insectes, com ara pregadéu, parot (pixaví), marieta, algunes xinxes (Rhynocoris cuspidatus), crisopa, assílids, etc. Normalment, l'aparell bucal dels insectes entomòfags és triturador-mastegador i alguns xuclador. En l'entrada de fauna auxiliar I: depredadors i parasitoides hi ha més informació.

Xinxa caçadora (Rhynocoris cuspidatus) alimentant-se d'una abella.
Foto d'ací.

Hem de ser conscients que qualsevol canvi en l'ecosistema el modificarà. Per això, abans d'actuar hem d'observar ben bé el que passa al nostre agroecosistema i tindre paciència, ja que moltes vegades els desequilibris s'autoregulen per si mateixos. Normalment, no som massa conscients dels depredadors que han fet del nostre hort la seua llar, són com els donyets del sabater, que treballen sense que els vegem.

El que hem d'aconseguir és que depredadors, paràsits i parasitoides romanguen al nostre agroecosistema per establir el que es va anomenar com l'ecosistema de la por (concepte molt pel·liculer nascut a principis del segle XX als EUA). Resumint, el que descriu és l'efecte indirecte sobre els herbívors que estan molt més a l'aguait si saben que n'hi ha carnívors que poden menjar-se'ls. La manca de carnívors sol esdevindre en una degradació dels ecosistemes.

A poc a poc, ens adonem que el que abans només consideràvem un tros de terra on plantàvem algunes verdures, forma part d'un ecosistema molt més gran i complex que se'ns revetla davant els nostres ulls quan ens parem a observar-lo.

Ens acomiadem amb una cita del mestre Masanobu Fukuoka:

"L'alimentació és vida, i la vida no deu separar-se de la Natura"

Bon agost a tothom!

TROFOBIOSI: HI ANIRÉ SI HI HA DE MENJAR

Benvingudes apassionades del bon menjar!!

Hi ha una pregunta que sempre ens ronda pel nostre cap, i creiem que pel de molta gent:

Per què emmalalteixen o són atacats els nostres cultius?

La idea que es té dins del món agrari convencional és que patògens i plagues estan contínuament a l'aguait, esperant la millor oportunitat (millor relació humitat-temperatura) per abalançar-se sobre els nostres cultius i acabar amb ells. Són els roïns de la pel·lícula perquè l'única cosa que fan és destruir la nostra apreciada collita. I per això cal fer tot el que siga humanament possible per combatre'ls i previndre el seu atac.

La perspectiva dels corrents ecològics/orgànics més allunyats de l'agricultura convencional han arribat a una altra resposta a la mateixa qüestió: el grau d'atac a les plantes per part d'insectes i malalties depén en gran mesura del seu estat nutricional. Açò es basa en què els microorganismes fitopatògens i fitòfags són els encarregats de donar "l'extremunció" a les plantes que ja estan en un estat límit per a fer que la seua matèria puga continuar el cicle. Serien els primers detritívors, que actuen in situ, mentre la planta encara és viva.

Pel que s'ha observat no podem dir que el problema de les plantes radica només en el monocultiu, per més que este siga indesitjable per raons mediambientals i socials. Sempre oblidem que insectes, fongs i bacteris tenen unes increïbles capacitats per difondre's i proliferar, arribant a qualsevol planta de qualsevol lloc sempre i quan les condicions els siga favorable, s'instal·laran i es multiplicaran de manera exponencial. A més a més, existeixen monocultius natural, com ara praderies aquàtiques, alguns manglars i algun tipus de bosc àrtic, els quals sobreviuen des de fa milions d'anys, malgrat açò, n'hi ha evidències de l'existència de molts paràsits. Així doncs, per què els paràsits d'estos monocultius no els eradiquen quan manquen els seus enemics naturals? Aaaaaaaaaamic...

Praderia subaquàtica de posidònia (Posidonia oceanica). Foto d'ací.

Aquells que practiquen una agricultura poc agressiva cap al medi saben que el millor control dels insectes i malalties s'aconsegueix amb un sòl sa. Per a ells, els insectes no són enemics arbitraris, sinó al contrari, és un senyal (diví) que indica que han hagut errors en el maneig del cultiu: sòl desestructurat, estèril, esgotat, adobs equivocats i mal recomanats, varietats inadequats per al macro i microclima, problemes d'al·lelopatia, incompatibilitat d'empelts i altres factors, especialment intoxicació per biocides. Tot agricultor experimentat i observador sap que com més verí s'utilitza més "plagues" apareixen. En una planta equilibrada la "plaga" no té cap oportunitat d'atac. És molt comú observar en cultius equilibrats la manca d'insectes comportant-se com a "plaga". Aleshores, per què la "plaga" respecta a la planta que realment està sana? Quina és la raó entre l'equilibri metabòlic de la planta i la resistència a l'atac de les "plagues"?

Fins a estes qüestions pot arribar qualsevol observador de l'agroecosistema que és el nostre hort, però per tal de donar-les resposta cal entrar en el món de la fisiologia vegetal. Així que ara ens posem tècnics, intentarem que la informació siga senzilla i que estiga ben "mastegada"... Agafeu el ciri, que la processó és llarga...

Un agrònom del Institut Nacional de Recerca francès, el Francis Chaboussou va investigar la relació entre l'equilibri metabòlic de la planta i la resistència a l'atac de les "plagues", i va esdevindre en la Teoria de la trofobiosi. La paraula trofobiosi  (trofos: aliment + biosi: viure) vol dir que qualsevol ésser viu només sobreviu si existeix aliment adequat i disponible per a este.

Esta teoria prega que la vulnerabilitat de les plantes a l'atac de les "plagues" és una qüestió d'equilibri nutricional o d'intoxicació per agrotòxics. La planta equilibrada, ja siga perquè es troba en un creixement vigorós o en una parada estival o hivernal, no és nutrícia per al paràsit, ja que este manca de la capacitat de fer la proteòlisi (no pot descompondre proteïnes alienes) només pot fer proteosíntesi (síntesi de proteïnes pròpies), per tant necessita trobar en la planta aliment soluble en forma d'aminoàcids i sucres, esta condició es dóna en la saba de les plantes quan la síntesi proteica està inhibida o n'hi ha una síntesi excessiva d'aminoàcids. La inhibició de la proteosíntesi pot ser causada per l'ús d'agrotòxics o del desequilibri nutricional. Esta última causa és molt comuna en els actuals cultius d'agricultura convencional.

XULLA: una planta serà atacada quan la saba continga l'aliment adequat per als patògens (bàsicament aminoàcids i sucres). Això passa quan el maneig de la planta és inadequat.

La seqüència d'aminoàcids és l'estructura primària d'una proteïna.
Imatge d'ací.

Així doncs, com major siga l'activitat de síntesi proteica d'una planta menor serà el contingut d'aminoàcids i sucres a la saba. A més a més, la formació eficient de proteïnes augmenta la taxa de respiració i fotosíntesi de la planta. La proteosíntesi està estretament relacionada amb la resistència, a major capacitat proteosintètica major resistència. I per contra, un nivell alt de proteòlisi indica un baix nivell de resistència.

Una planta en estat òptim és aquella que utilitza tots els nutrients que absorbeix per a construir proteïnes pròpies (proteosíntesi). La proteòlisi és característica de la senescència, on els teixits de la planta degeneren i hi ha moltes substàncies solubles que s'acumulen als teixits i passen a la saba.

A veure... no vol dir que tots els casos de plagues tinguen un origen nutricional, tanmateix Chaboussou va ser el primer que va incorporar el factor nutricional i el va relacionar amb l'ús d'agrotòxics. Cal recordar que les plagues i malalties només ataquen als individus més febles, per tant virus, bacteris, fongs, nematodes, insectes i àcars són la conseqüència i no la causa del problema. Realment, són indicadors de desequilibris, normalment per un mal maneig.

Per tant, l'equilibri nutricional és el principi bàsic pel qual les plantes puguen assolir tota la seua resistència enfront l'atac de patògens i plagues. Així, tindríem en una seqüència temporal: causa de la patologia > deficiència mineral (desequilibri metabòlic) > malaltia/plaga.

En el següent quadre es detallen els diferents factors que afecten a la resistència de les plantes enfront els patògens:

Aleshores, els factors que poden ocasionar un augment descontrolat de plagues i malalties són:

• Reducció de la fauna auxiliar (factor ecosistèmic)
• Resistència o sensibilitat de la planta a l'atac de patògens, relacionada amb l'ús d'agrotòxics, els adobs químics d'alta solubilitat, la varietat, l'equilibri nutritiu i les pràctiques culturals (factor metabòlic)

Els agrotòxics i adobs químics penetren en la planta i ocasionen desequilibris metabòlics, com ara disminució de la respiració i taxa fotosintètica, reducció de la proteosíntesi, etc. a banda, destrueixen els microorganismes del sòl, perjudicant així tots els processos d'absorció d'elements (fòsfor, potassi, magnesi, etc.), també destrueixen la simbiosi de les lleguminoses amb els bacteris fixadors de nitrogen i l'alliberament del fòsfor i altres elements que realitzen les micorices, maten cucs de terra i altres organismes vitals per al correcte funcionament d'un sòl sa.

Procés de desequilibri que ocasionen els agrotòxics i adobs químics.
Imatge de la Fundació Juquira Candirú.

D'esta manera, quan s'empren agrotòxics i adobs químics s'augmenta la concentració de sucres i aminoàcids de la saba, la qual cosa la fa més apetitosa per als fitòfags i patògens. S'ha vist que quan açò ocorre, les poblacions d'insectes tenen una gran font d'energia que fa que es modifiquen paràmetres vitals per tal d'aprofitar eixe recurs tan valuós (disponibilitat nutricional):
   - Fecunditat
   - Longevitat
   - Fertilitat
   - Major nombre de postes
   - Major nombre d'ous per posta
   - Escurçament del cicle reproductiu (temps des de l'eclosió fins a l'etapa reproductora)
   - Major nombre de femelles per mascles

Això posa de manifest la relació tan estreta entre el metabolisme de les plantes i les poblacions d'insectes i altres microorganismes. Ara veiem com d'important és la nutrició de les nostres plantes i per tant la salut del nostre sòl.

Fins ací!! Creiem que és un tema apassionant i fonamental per poder entendre una mica més a les plantes i a tot el que es mou al seu voltant. Esperem que hàgeu gaudit tant com nosaltres fent-lo... a partir d'ara cada volta que mirem una planta l'admirarem un poc més.


Una mica de bibliografia interessant:
  Explicació de la trofobiosi pel Jairo Restrepo - https://goo.gl/yjrRdE

  Teoria de la trofobiosi pel Jairo Restrepo - https://goo.gl/Fiv1qV 

  Agrologia - https://goo.gl/6WRZBP

Tanquem la paraeta amb una cita del Jairo Restrepo, un gran divulgador d'esta teoria:

“La vida és més profunda que l'ésser humà.”