LA MANDARINA DEL NORD

Benvinguts agronautes!

Ja són unes setmanes i uns quants poals plens de suor des de l'última entrada i continuem explicant-vos com esdevé el nostre projecte. Bé, doncs després de talar la majoria dels tarongers i arrabassar les seues soques recordem que teníem açò davant els nostres ulls:

Sòl compactat per l'ús continuat d'agrotòxics i per la passada de la màquina que va arrabassar les soques (que era moltes coses, però no lleugera), un sòl amb poca activitat microbiana i matèria orgànica, sense quasi plantes adventícies, i al marge de la séquia gran una gran població de cua de cavall o cenuc (Equisetum palustre).

Bé, després de l'u el dos... ens vam nugar les espardenyes i vam fer faena. Com ja vam esmentar en l'anterior entrada vam decidir llaurar el tros del principi que dedicarem els primers anys a l'hort i la resta l'anirem regenerant a un ritme més lent. Així doncs, vam passar el motocultor i el resultat va ser este:

No pocs, miraran la foto i pensaran: "Quina bona pinta té!" o el tan escoltat "Que net està!" Per a nosaltres no és així, sabem les repercussions negatives de la llaurada, però vam valorar i per tal de poder modelar els bancals permanents vam concloure que era un mal necessari per a poder millorar el sòl. Ací teniu una pàgina amb bastants articles sobre el benefici de no llaurar (en anglès).

Una volta llaurat, vam dissenyar els bancals permanents i vam començar a donar-los forma. Després de llegir molt i consultar a col·legues, vam decidir fer-los d'un metre d'amplària, arran de sòl però amb una vora elevada. Al final es queden com unes safates de terra. Cada bancal està envoltat de camí (40 cm d'amplària), per a poder accedir-hi per qualsevol banda, i un camí principal un poc més ample (50 cm).

A l'hora de dissenyar els bancals ens vam basar en els bancals sinèrgics de l'Emilia Hazelip (recordem l'entrada: La Emilia i la Ruth se'n van a l'hort) i en el llibre de Claude Aubert, El huerto biológico. A més dels col·legues que beuen dels mateixos corrents agronòmics que nosaltres.

Ací estem fabricant un mòdul dels bancals
amb soga i bambú.

A continuació, vam femar els bancals amb uns tres dits de fem de llit de cavall mig compostat, cobert per un encoixinat de palla del mateix gruix.

Al fons els bancals femats i encoixinats,
a continuació un bancal encara sense adobar
i per últim, un bancal triangular amb adob verd.

Als fons, a ambdós costats del camí, es poden veure dos piles cobertes amb palla, això és el fem de cavall, que vam barrejar amb més palla per acabar de complementar-lo i perquè a un sòl argilós com el nostre la incorporació de palla millora l'esponjositat.

Detall d'un bancal a mig fer.

Mentre construíem els bancals, anàvem movent el mòdul. La finalitat d'este era que tots els bancals estigueren orientats nord-sud, quan portàvem uns quants, ens vam adonar que en cada bancal havíem mogut el mòdul i que els bancals s'havien desorientat totalment... xarrar mentre es treballa és el que té hahahah també podria ser degut a que el nostre punt de referència era una mandarina que, segons nosaltres, marca el nord... així que vam decidir que el següent estaria ben orientat, en conseqüència, es va formar una zona triangular i vam decidir aprofitar-la per a crear un bancal triangular.

Bancal triangular.

Vam afegir adob verd i les restes de unes canyes. Vam pensar què plantar-hi, i dies després vam plantar una aromàtica a cada punta. Serà una àrea de biodiversitat creativa.

L'adob verd el vam sembrar a l'escocell d'alguns mandariners, al triangle i en un solcs passats la perera. N'està composat per llegums (comprades al supermercat): llentilles, cigrons i fesols rojos. La simplicitat d'este adob és deguda a que va ser pensat i fet, menys és més molt colps, no?

Adob verd basat en llegums després d'una nit a remull.

Vam sembrar-lo i vam encoixinar amb palla, excepte el que vam plantar als solcs més enllà de la perera. Passat dos dies els cigrons van començar a germinar.

Prometem publicar d'ací poc, estem encantats amb este parell de dies de pluja i planejant el següent pas. Hem d'agrair tot l'esforç posat per un caneter en particular, gràcies!

Ens acomiadem amb una frase de Friedrich Nietzche:

"Tot aquell que gaudeix creu que allò que més importa de l'arbre és el fruit, quan en realitat és la llavor. Heus ací la diferència entre els que creuen i els que gaudeixen."

Salut i saó!