Traductor

dissabte, 28 d’abril de 2018

FIASCOS I DESPROPÒSITS

Bons i nuvolats dies!

No tot és sembrar floretes i collir. No, no tot són flors i violes.

Al llarg d'este curt projecte hem tingut algun que altre entrebanc, no molta cosa, però ens agrada visualitzar-los per a que no parega que ens funciona tot a les mil meravelles.

El bac més fort ha sigut el total i absolut fracàs de les tres germanes, la sembra directa no va anar bé, la majoria dels grans es van podrir, alguns van ser devorats pels llimacs i altres es van morir de set.

Com vam sembrar els grans de panís al final del terreny, i fins allà no anem sovint i menys carregats amb la regadora, doncs és cert que vam descuidar a la germana gran. Però hem decidit que farem planter de panís i el trasplantarem a un bancal de la zona d'hort. A més, suposem que modificarem les espècies de la tècnica per adaptar-la als bancals, ja que les carabasses les volem posar al final per a que ombregen el sòl, que falta li fa quan Llorenç (el Sol) agafe forces. Ja anirem informant.


La zona de les tres germanes al començament.

Una altra han sigut els llimacs. En ser una zona humida, estos campen per tot arreu. S'han menjat tots els gira-sols, algunes tomateres i encisams, a més de "tastar" les bledes i alguna que altra ornamental. Ah! i creiem que s'han menjat el brot principal d'un dels cogombres... maleïts! En fi... tots hem de menjar, este és el nostre mantra. Normal que tinguen fam, si abans no hi havia ni un bri d'herba.

No hem aplicat cap dels innumerables remeis infal·libles que pul·lulen per internete (cendra, closques d'ou, farina de panís...) simplement els deixem estar i esperem impacients que arribe l'equilibri. Mentre, anem reposant les plantes que es mengen completament, això sí, sempre ens esperem un temps a veure si reviscolen, que ja ens hem dut alguna sorpresa agradable.


Tomatera menjada per llimac, només ens han deixat la tija.
I un amic ortòpter.

Un concepte, millor dit, una virtut que estem desenvolupant molt, a base d'hòsties i bacs, és l'ànsia. Suposem que com la majoria d'humans que habitem esta pedra anomenada Terra volem que les coses succeïsquen en un curt termini de temps, però Gaia té les seues pròpies regles del joc, i no pensa canviar-les per uns micos bípedes amb botes de muntanya. Tenim la teoria que li fa gràcia quan ens desesperem... bé, coses nostres que pensem baix del sol.

Bé, tornant al camí, un d'eixos bacs/hòsties va ser fa unes setmanes quan les temperatures ascendien i pareixia que començava el pre-estiu, quan de sobte van vindre les mestralades i van dessecar algunes de les tomateres acabades de plantar. Ja ens ho van advertir els camperols veïns, però ens va poder l'ànsia de plantar les tomateres, total, si feia bona hora... PEIM! tomateres dissecades.

També la paciència, concretament amb l'adob verd, que ens desesperava que no cresquera però quan ja ho donàvem per perdut és quan apareixen els brots verds.



L'última tanda d'adob verd que vam fer: alfals, fajol i tramussos.

Bé, a poc a poc es fa el camí. Anem aprenent de la millor mestra de totes. Gràcies Gaia!




Tota la terra està al abast del savi, ja que la pàtria d'un esperit elevat és l'univers.” 

4 comentaris:

  1. Ningú neix ensenyat, Miquel. Per aprendre a caminar, abans hem de caure moltes vegades i ens hem d'aixecar altres tantes. Aquí està la gràcia de la vida. Experimentant arribareu/em a entendre Gaia.
    Cordials salutacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, la vida és un aprenentatge. Mil gràcies pels ànims Joan! :)

      Elimina