Traductor

divendres, 23 de juny de 2017

FAUNA AUXILIAR I: INSECTES


Benvinguts fitofrikis!

En esta (llarga) entrada anem a parlar sobre els insectes que controlen els insectes fitòfags... 
bàsicament, els insectes que maten d'alguna manera els insectes que es mengen les nostres plantes. No tot són plantes a l'hort! Esperem que vos parega interessant. Entrem al món dels hexàpodes o insectes (bitxos)... benvinguts i benvingudes!!

Per a començar amb bon peu, es fa necessari saber què és això de fauna auxiliar, terme que ja ha eixit alguna volta per les nostres publicacions. Doncs bé, és com s'anomena en fitopatologia a tots aquells animals, generalment invertebrats, que són útils per combatre una plaga els cultius. També es coneix com organismes beneficiosos. Habitualment fa referència a insectes, aràcnids i nematodes, encara que també es pot ampliar a plantes, bacteris, fongs i virus. Els beneficis són el control biològic sobre el nostre cultiu, la pol·linització i el manteniment de la salut del sòl... que no és poca cosa!!.

N'hi ha moltes empreses que actualment es dediquen a criar insectes de manera massiva i els venen amb la finalitat que l'agricultor els alliberen a la seua finca. Açò s'anomena control per inundació i té alguns inconvenients, com ara: introducció d'un depredador forà i augment de la població d'un depredador a l'ecosistema. Només estes dos raons poden implicar un fort impacte tant sobre el nostre agroecosistema (el nostre hort) com en l'ecosistema del qual forma part. Per això s'intenta difondre el control per conservació, tracta de dur a terme un control de les plagues creant hàbitats que permeten establir-se a depredadors i parasitoides (inclús pol·linitzadors).

L'establiment d'hàbitats és el que permet que la diversitat d'éssers que habiten al nostre hort augmente, i que puguen realitzar la seua funció a l'ecosistema, en definitiva, viure. Si només pensem en la productivitat d'un cultiu i menyspreem la resta de beneficis (ecosistèmics) indirectes que ens pot aportar deixar algunes plantes morir de senescència, la presència d'un estany o un munt de pedres, només destruirem tot allò que ens envolta. És així com afavorim la seua presència, amb diversitat d'ambients i vegetals.

A continuació hem fet (intentat!!) fer un resum dels diferents i més importants ordres d'insectes que formen part de la nostra fauna auxiliar:

  • Ordre Coleoptera
    • Família Coccinellidae (coccinèl·lids): totes les espècies de les anomenades marietes pertanyen a esta família, es caracteritzen per tindre cossos rabassuts, èlitres polits, glabres i esfèrics. La punta de les antenes té forma de maça i de coloració metàl·lica, que adverteixen als seus depredadors sobre la seua toxicitat i mal gust. La majoria d'adults i larves d'esta família s'alimenten de pugó o cotxinilles, sent poques les espècies fitòfagues.

Marieta (Coccinella septempunctata). Foto d'ací.


  • Família Cantharidae (cantàrids): tenen el cos allargat, estret i moll, amb els èlitres poc estriats i recoberts per pilositat, el que provoca que tinguen un aspecte mate. S'alimenten de pupes, larves, inclús de les postes. Amb predilecció pels insectes "molls" (pugó, larves de papallona, trips, etc.) Durant tots els estadis del desenvolupament són depredadors.

Escarabat soldat roig (Rhagonycha fulva). Foto d'ací.


  • Ordre Dictyoptera
    • Família Mantidae (màntids): agrupa huit famílies de depredadors generalistes totes elles de gran voracitat, de les quals només huit gèneres es troben a la Península Ibèrica. Són insectes voladors de diferents colors (verd, marró, blanc o groc pàl·lid) amb un cos allargat i lleugerament aplanat amb unes ales engrossides i endurides. Solen ser diürns i de nits de lluna vella. Algunes espècies posseeixen detectors d'ultrasons, situat a la part posterior del tòrax que els alerta de depredadors com ara la rata-pennada. El cap és triangular amb uns grans ulls que els atorga una gran visió perifèrica (350º). Cacen amb el parell de potes anteriors que estan dotades d'espines. Són grans caçadors, amb un mimetisme molt perfeccionat i moviments lents.

Empusa (Empusa pennata).
Foto d'ací, gràcies Eva.

  • Ordre Diptera
    • Família Syrphidae (sírfids): la majoria de les flors dels nostres cultius són flors miòfiles, és a dir, que han de ser pol·linitzades per dípters, caracteritzades per no emetre una fragància intensa, de color morat, blanc, blau o porpra i presentar formes planes o fàcilment accessibles per a les mosques. Són mosques amb aparença de vespa amb vol estacionari. Ponen els ous a prop de les colònies de pugó, ja que les seues larves s'alimentes d'estos. Els adults tenen l'abdomen groc o blanc i ratllat que els hi dóna aspecte de vespes, i s'alimenten de nèctar i pol·len. Més info.


Mascle d'Eristalinus taeniops. Foto d'ací.


  • Família Cecidomyiidae (cecidòmids): mosquits molt prims que es caracteritzen per les seues ales piloses i les seues llargues antenes. Les seues larves son depredadores o parasitoides, normalment de pugons o àcars. Com no tenen molta mobilitat es necessita una alta població gran de preses per a que les femelles ponguen ous. Controlen la població de plagues quan han assolit un gran nombre.


Adult de Feltiella acarisuga (esquerra)
i larva depredant aranya roja (dreta).


  • Família Chloropidae (cloròpids): són mosques molt menudes similars a les mosques de la fruita, grogues o negres, d'aparença llustrosa degut a la manca de pèls. N'hi ha algunes espècies que són paràsites o depredadores. Les larves de certes espècies són depredadores de pugó associat a l'arrel d'algunes gespesNo es té molta informació sobre esta família.

Rhoptromeris eucera, cloròpid parasitoide. Foto d'ací.


  • Família Taquinidae (taquínids): és una de les famílies més extenses i cosmopolites dels insectes. Una de les característiques més comunes són la presència de quetes (pèls grossos) ubicats al final de l'abdomen. Esta família presenta una heterogeneïtat morfològica molt gran. Totes les espècies parasitoides en estat larvari es comporten com a endoparàsits de xinxes, escarabats i lepidòpters principalment. Mentre que els adults s'alimenten de nèctar i pol·len. Així doncs, són parasitoides i pol·linitzadors, una ganga!

Mintho rufiventris. Foto d'ací.


  • Ordre Hemiptera
    • Família Anthocoridae (antocòrids): insectes menuts depredadors que cacen amb el seu estilet, que és un tipus d'aparell picador-xuclador, amb el qual succionen els fluids de les seues víctimes. Són depredadors tant en estat adult com en larvari. El seu cos és bastant aplanat i allargat o ovalat, ales desenvolupades però curtes i antenes amb quatre artells. Solen pondre els ous en plantes amb colònies de pugó. Tenen un ample ventall de depredadors molls, com ara la mosca blanca, àcars, larves de minadors, etc.


Orius majusculus. Foto d'ací.


  • Família Nabidae (nàbids): insectes menuts depredadors d'ous i insectes molls i lents com el pugó, erugues, nimfes, etc. El seu cos és allargat i estret de colors apagats grisos i marrons. Les potes són grosses, especialment les de davant que empren per a sostindre les seues preses mentre s'alimenten. El pic sempre es troba baix del cap i els ulls sobreeixen del cap, on també es troben les antenes llargues i primes. Tenen la capacitat de volar.

Himacerus mirmicoides. Foto d'ací.


  • Ordre Heteroptera
    • Família Reduviidae (redúvids): algunes espècies són enterament depredadores, normalment generalistes. Són conegudes com xinxes assassines. Presenten un llarg estilet que no poden replegar sobre el seu cos, coll mòbil i fèmurs engrossits, típics dels caçadors.


Rhynocoris erythropus. Foto d'ací.


  • Ordre Neuroptera
    • Família Chrysopidae (crisòpids): els adults són verds amb els ulls metàl·lics amb dos parells d'ales molt similars entre elles i amb una venació reticulada. S'alimenten de pol·len i nèctar. Les larves són depredadores molt actives, amb quetes al dors. En ser tan actives cacen en diverses colònies de preses sense acabar d'exterminar-les. Info.

Crisopa (Chrysoperla carnea). Foto d'ací.

  • Ordre Hymenoptera
    • Família Sphecidae (esfècids): la larva és carnívora i l'adult és depredador i pol·linitzador que s'alimenta de pol·len i nèctar. Es tracten de vespes solitàries que empren el seu agulló per immobilitzar les seues víctimes (sobretot larves de noctuids) sense arribar a matar-les per a després emmagatzemar-les al seu cau on pondrà un ou al seu costat per a que la larva s'alimente. En cada cel·la hi haurà una presa amb un ou per a que no tinguen competència.


    Ammophila sabulosa. Foro d'ací.


    • Família Vespidae (vèspids) Subfamília Eumeninae (eumenins): vespes solitàries depredadores principalment de minadors i altres microlepidòpters. Les preses les porta immobilitzades al niu on pon un ou, així la larva s'alimentarà d'esta. L'adult es nodreix de pol·len i nèctar. Els nius els fan amb una barreja de fang i saliva, normalment amb forma d'àmfora.


    Eumenes mediterraneus. Foto d'ací.

    • Família Vespidae (vèspids) Subfamília Vespinae (vespins): vespes socials que fan el seu niu a base de fibra de fusta mastegada, paper. Les femelles posseeixen un potent agulló que utilitzen per a defendre la seua colònia davant qualsevol amenaça. Tanmateix, està dissenyat per a ser clavat a les víctimes que paralitza per a després trossejar-les amb les seues fortes mandíbules, per a després dur-les com aliment a les larves. Estes s'alimenten de nèctar i líquids ensucrats. En època de cria es tornen més agressives (primavera-estiu) i és quan cacen. Són grans depredadores de dípters com la mosca de la fruita (Ceratitis capitata) i la mosca de l'oliva (Bactrocera oleae), encara que el seu caràcter depredador és molt generalista, caçant tot tipus de dípters.

    Vespa paperera (Polistes dominulus). Foto d'ací.

    • Família Scoliidae (escòlids): família poc diversa de caràcter cosmopolita. Existeix un fort dimorfisme sexual. Les ales solen ser corrugades. Els mascles solen ser més prims i allargats que les femelles. Les larves s'alimenten de larves de coleòpters caçats per la mare i paralitzats pel seu verí que dipositarà al niu baix terra. Els adults s'alimenten de pol·len i nèctar, i són pol·linitzadors de moltes espècies silvestres i secundaris de molts cultius.

    La vespa de Galet (Megascolia maculata) Foto d'ací.


    • Família Braconidae (bracònids): vespes parasitoides. La variabilitat morfològica és enorme, la majoria presenta un colo marró fosc. Les femelles presenten un ovipositor que varia segons l'espècie. Parasiten normalment larves de coleòpters, dípters, lepidòpters, embiòpters, heteròpters i especialment àfids.

    Dacnusini sp. Foto d'ací.

    • Família Aphelinidae (afelínids): vespes paràsites molt xicotetes. La larva sol ser paràsita o parasitoide d'hemípters. Es troben en una gran varietat d'ambients.

    Adult d'Eretmocerus mundus parasitant
    una larva de mosca blanca (Bemisia tabaci).
    Foto d'ací.

    • Ordre Odonata: són les libèl·lules o parots (pixaví a Castelló). Tant la larva com l'adult són depredadors, controlant en fase larvària les larves de mosquit i com adult són depredadors generalistes.

    Pixaví estriat (Sympetrum striolatum). Foto d'ací.

    • Classe Arachnida (aràcnids): artròpodes quelicerats majoritàriament terrestres. Són les grans desconegudes i només fa pocs anys que s'està estudiant el seu paper en l'agroecosistema. Són grans depredadores generalistes.

    Aranya escopidora (Scytodes thoracica).
    Foto d'ací.

    Bé, després de tants noms estranys i fotos d'insectes, hem donat un petit repàs a la fauna auxiliar que podem trobar als nostres horts. Diem una petita part perquè només coneixem un fragment de tota la fauna que visita i viu al nostre agroecosistema. Per als que s'hagen motivat teniu més informació acíacíacíacíací i ací, entre moltes altres.

    Ens acomiadem amb una cita d'Aldo Leopold (1966):

    "Si la Natura, durant el curs de milions d'anys, ha edificat una cosa que ens agrada però que no entenem, aleshores, qui sinó un neci es dedicaria a descartar les peces aparentment inútils? El manteniment de cada rosca i cada engranatge és la primera precaució del mecànic intel·ligent."



    Bona nit de fogueres a tothom!!

    divendres, 9 de juny de 2017

    LA EMILIA I LA RUTH SE'N VAN A L'HORT

    Hola viciades de l'hort!


    Hui parlarem de dos hortolanes que han passat als annals de la història de l'agronomia per la revolucionària manera en què manejaven els seus horts.


    Emilia Hazelip (esquerra) i Ruth Stout (dreta, fent-se una copeta)

    L'Emilia Hazelip (1937-2003) esta barcelonina de naixement va desenvolupar l'any 1987 un sistema de cultiu anomenat agricultura sinèrgica, basat en l'agricultura natural de Masanobu Fukuoka i en un disseny permacultural. Quan va nàixer les bombes ressonaven entre els carrers de la ciutat comtal, i en complir 18 anys va marxar per viure una vida qüestionant allò establert. Durant la dècada dels 60 va experimentar la vida comunitària banyada per l'esperit hippie, és llavors quan es va adonar de com d'antinatural era llaurar i deixar la terra nua. Es va anar formant en granges agroecològiques de Califòrnia i sud-est d'EUA, va conèixer a diferents autors que promovien el cultiu sense llaurar (Ruth Stout), els estudis del Marc Bonfils sobre cultius de cereals amb lleguminoses i el sistema de cultiu en bancals de l'Alan Chadwick. Als 40 anys va entrar en contacte amb l'obra d'En Fukuoka (descarregar la Revolució d'un bri de palla en valencià i castellà) que la va inspirar a escabussar-se en el tipus d'agricultura que ell proposava.

    Moltes persones d'eixa època es van entusiasmar amb el treball d'en Fukuoka i van fracassar en reproduir-lo. L'Emilia també va fracassar durant els seus primers intents i açò va ocórrer perquè tot el món s'interessava més en les tècniques de sembra en lloc d'entendre la dinàmica del sòl. L'avanç definitiu es va donar quan l'Emilia va comprendre la dinàmica del sòl i va deixar d'imitar els seus mètodes de sembra.

    La seua proposta pot ser que no es parega molt al treball d'en Fukuoka, però en realitat, va comprendre l'essència agronòmica, tindre el màxim respecte pel sòl.

    Així l'agricultura sinèrgica es basa en el principi, amplament demostrat per estudis científics, que són les pròpies plantes les que creen un sòl fèrtil amb els seus exsudats radiculars, restes orgàniques que deixen i la seua activitat bioquímica, a més a més dels microorganismes, fongs i animals que hi viuen dins d'este.

    Exemple d'hort sinèrgic. Foto d'ací.

    Un dels conceptes més arrelats, no només en la ment dels agricultors sinó en la majoria de la gent, és que les plantes són paràsits que es nodreix i extrauen nutrients del sòl i per esta raó una volta es cullen s'han de reposar, per assegurar-se que n'hi ha prou per a la pròxima collita. Este "problema" l'agricultura convencional el "soluciona" escampant fertilitzants químics (basats en la nutrició NPK) mentre que l'ecològica/orgànica ho fa amb grans quantitats de compost. Però si s'estudia el funcionament d'una planta veurem que açò és una fal·làcia i les pràctiques que comporten suposen la destrucció del sòl i la fertilitat.

    La següent anàlisi, fet per la Emilia durant una classe, posa de manifest la confusió existent en l'enfocament científic de la fertilitat: "Si les plantes contenen un 75% d'aigua i un 25% de matèria seca, aleshores esta matèria seca es pot subdividir en un 20% de sucres produïts per la planta mitjançant la fotosíntesi i un 5% d'elements traça i nitrogen. Si la radiació solar i les precipitacions són adequades, el sòl no aportarà més del 5% de les necessitats nutritives de la planta. En agricultura convencional este últim 5% es perd per al sòl durant la collita amb el trasllat dels productes i les llaurades successives, la qual cosa pot soterrar tant les arrels que les fa inaccessibles al següent cultiu. Per això es fa necessari afegir nitrogen artificialment i elements traça a través de fertilitzants o altra quantitat d'esmenes modernes.

    Bancal sinèrgic. Foto d'ací.

    Però si ens esforcem en retornar tots els residus de la collita al camp com a encoixinat -l'encoixinat mai ha de ser incorporat- i afegint o un cultiu de cobertura o un fixador de nitrogen durant l'hivern, que pot proveir de totes les necessitats de nitrogen per al cultiu de la següent campanya, este 5% de pèrdues és quasi inevitable. Sempre n'hi haurà alguna pèrdua, i per consegüent un minvament de la fertilitat a llarg termini."

    Per tant, en l'agricultura convencional, tant la científica com l'ecològica, el dèficit de fertilitat percebut deu ser compensat per esmenes utilitzant la lògica de "cultius fora i esmenes dins". L'agricultura natural o sinèrgica s'ha adonat que quan l'agricultor llaura, fertilitza, fumiga o birba, mata la vida del sòl, la qual cosa no fa més que perpetuar l'acció de llaurar, fertilitzar, fumigar o birbar per tal de reemplaçar la fertilitat natural que s'ha destruït.

    Els 4 principis fonamentals de l'agricultura sinèrgica reflecteixen directament els principis bàsics de l'agricultura natural:
       1. No llaurar. Mantindre el sòl sense compactar ni pertorbar.
       2. No adobar. Emprar la pròpia fertilitat del sòl com adob.
       3. No birbar i integrar la capa de rebutjos en el perfil del sòl agrícola.
       4. No utilitzar biocides, al contrari, desenvolupar i establir col·laboracions amb                       organismes benèfics que protegeixen els cultius.

    Els últims vint anys han portat una maquinària especialment dissenyades per no-llaurar. Tanmateix, els seus desavantatges són l'enorme quantitat de pesticides i herbicides necessaris. Els principis de l'agricultura sinèrgica no són tan antagonistes a este tipus de maneig orientat cap a l'ús de maquinària, com ho és l'agricultura natural. Al contrari, refinant la successió i la rotació anual, on cada cultiu desitjat deu estar en equilibri respecte a les necessitats del sòl, ofereix als grans camps de cultiu una manera d'equilibrar la vida del sòl fins al punt en què cap pesticida ni herbicida serà necessari, tal volta ocasionalment es podrà aplicar productes basats en plantes, o purins o preparats biodinàmics. Estes notícies són bones no només per al medi ambient, sinó també per als agricultors ecològics que sempre s'han resistit a usar els beneficis del no-llaurar perquè obligava a utilitzar pesticides i herbicides sintètics.

    A diferència d'en Fukuoka, l'Emilia utilitza la tecnologia moderna disponible (maquinària lleugera, tubs de reg, etc.) que ajude a frenar l'erosió, a no dependre de fertilitzants o productes químics i així solucionar alguns dels problemes que sorgeixen en començar.

    L'Emilia sabia que estos compromisos estaven en contra del moviment de l'agricultura natural i, pel respecte que li processava a en Fukuoka, va anomenar a la seua agricultura "sinèrgica". Però a causa de la seua mort prematura, la seua versió temperada de l'agricultura natural va quedar sense acabar.

    Així, un hort sinèrgic està format (normalment, però atenent a les condicions del lloc: clima, tipus de sòl, textura del sòl) per bancals elevats que es construeixen amb els primers 15-20 cm de sòl dels camins que l'envolten. Després s'instal·la el reg i després s'encoixina amb palla o altre tipus de matèria orgànica, com més propera siga possible. També s'instal·laran uns tutors per a les hortalisses enfiladisses.

    Dimensions del bancal.

    Els bancals sinèrgics no han de ser rectangulars, sinó que poden assumir formes més orgàniques, des de arrodonides fins a espirals.

    Disseny d'uns bancals sinèrgics. Foto d'ací.

    L'enfocament cap al no-fer que va aplicar l'Emilia en la seua agricultura sinèrgica per a clima temperat és: "Durant 25 anys vaig tindre com a objectiu occidentalitzar el treball d'en Fukuoka, amb l'esperança que experimentant amb este sistema aconseguiria fer arrelar la pràctica i els principis de l'Agricultura Natural, tant per a la creació d'horts familiars com per a camps comercials, introduint alguns compromisos per adaptar-la al clima temperat: l'ús de maquinària, hivernacles i regs."

    Un dels autors que va conèixer l'Emilia va ser la Ruth Stout (1884-1980), coneguda com "la reina de l'encoixinat". El sistema que va crear es basava en el principi de "no cavar, no treballar" (no dig, no work), és molt senzill, consisteix en tindre sempre el sòl amb un dens encoixinat permanent, d'ací que s'anomene el mètode de l'encoixinat profund. El procés de compostatge es fa de manera natural en superfície, d'esta manera es controlen la flora adventícia i s'adoba pràcticament a soles, afegint femta o restes d'algun adob verd.

    Bàsicament va dissenyar un hort, en paraules seues, per a tota aquella gent que no vol trencar-se el llom i no tenen tot el temps lliure necessari per a estar fent faena a l'hort.


    Hort amb el mètode de l'encoixinat profund. Foto d'ací.

    Va crear el seu mètode en base a l'observació de la Natura. La Ruth recomana emprar matèria orgànica seca que es descompon lentament com el fenc vell, palla, agulles de pi, restes de panotxes, herba seca, algues, etc. Malgrat tot, el que dóna millors resultats és el fenc. L'únic estri que utilitzava era una forca espesa per moure el fenc. Recomana començar l'hort durant l'estiu o la tardor perquè el sòl ja té certa temperatura per a que germinen les llavors. Si es cobreix el sòl amb 20 cm d'encoixinat de fenc a la tardor, estarà llest per a sembrar quan arribe la següent primavera. Solia recomanar un espessor de 20 cm perquè ràpidament es compacta i descompon per l'acció de la calor i les pluges, quedant-se en 5-7 cm. No cal remoure la terra, ni birbar les plantes que hi hagen, directament es col·loca l'encoixinat. La matèria orgànica es descompondrà i fertilitzarà el bancal. Per a transformar un cultiu convencional al mètode de Ruth, ella recomanava que es plantara com sempre i després s'afegira l'encoixinat al voltant de les plantes. Per a plantar o sembrar només cal obrir l'encoixinat per a que la plàntula o la llavor entre en contacte amb el sòl. Molt interessant a l'hora de cultivar creïlles o altres tubercles, ací un blog on ho descriu.

    Bé, com veieu dos dones molt interessants que (esperem) vos hagen revolucionat una mica la manera de fer horticultura. A continuació, vos deixem uns vídeos sobre la seua metodologia.

    L'horta sinèrgica de l'Emilia Hazelip (castellà)

    Mètode de la Ruth Stout (àudio en anglès sense subtítols)


    Els enllaços de les pàgines consultades estan associats als noms de cadascuna.

    Bon capde i bona collita!