Traductor

dijous, 21 de juny de 2018

BANCALS DE SOLANÀCIES

Bon dia agronautes!

Durant esta primavera de sol i vent fred hem "dissenyat" (perquè moltíssimes coses les hem fet sense pensar massa, la veritat) els bancals, i els primers han sigut els de les solanàcies.

Bàsicament, assignem un cultiu principal a cada bancal, així tenim bancals de tomateres, pebreres i albergineres, per ara. Distribuïm cada peu al llarg del bancal i l'associem amb altres plantes companyes.

Ho explicarem amb exemples, que sempre es veu tot millor.

Bancal de tomateres: tomateres plantades cada 50-60 cm (emprem un pal per a mesurar les distàncies). En este cas les vam plantar en filera mentre que en altres bancals les hem plantades en zig-zag, anem provant a veure quina metodologia ens agrada més. Entre mig anem plantant plantes companyes, com ara clavell de moro, flor d'aranya, esperó de cavaller, anet, camamilla americana, equinàcia, cosmos, matricària, inclús algun gira-sol. A banda deixem créixer totes aquelles adventícies no invasives i les hortalisses que es vagen assilvestrant, per ara són: bledes, matallums, blet blanc, amarant gros, morella i ravenissa blanca, verònica, xenixell, malva menuda, àster esquamós, vulvària i llicsó. Mentre no molesten no les llevem, i quan ho fan o acaba el seu cicle, les tallem per baix del coll, d'esta manera totes les arrels romanen al sòl, enriquint-lo i obrint-lo. A més, entre el cultiu principal plantem cultius secundaris (encisam, escarola, ceba, porro i alls; encara no en tenim molts)

Les fotos són de fa un mes, hem estat ocupats i no hem pogut actualitzar abans. Ara tot està molt més gran. En un mes vos ensenyarem el canvi.

Bancal de tomateres (Verdal i Benicassuda).
En primer pla una camamilla americana i
més enllà una bleda autosembrada.
Enmig del bancal hi ha una equinàcia.

Bancal de tomateres (Benicassuda)
amb fenoll i morella.


Bancal de tomateres (Benicassuda) amb
flor d'aranya, matricària i camamilla americana.

Bancal tomateres (Groga de Borriana) amb gira-sol,
camamilla americana, clavell de moro, ruda i xenixell.
Al fons hi ha una espaseta ornamental.


Encisam de Tartaigües entre tomateres.


Bancal de tomateres (Masovera) amb
blet blanc i matallums.

Bancal de tomateres (Masovera) amb
cosmos, blet blanc i ravenissa blanca.

I ací teniu els bancals de pebreres (planter comprat per manca de llavor):


Bancal de pebreres italianes amb esperó de cavaller,
cosmos, ruda, matallums. La tomatera enmig és perquè
vam calcular malament i ens va sobrar una... coses del directe.

Bancal de pebreres italianes amb
esperó de cavaller, matricària i ruda.


Bancal de pebreres italianes amb
tomatera, ruda, matallums i amarant gros.

I els bancals d'albergineres:


Alberginera amb dormidera, vulvària i amarant gros.

Vam calcular malament el nombre de peus d'alberginera,
així que les vam plantar al bancalde les tres germanes.
Som així...

Ací amb cosmos i plantades en filera.

En el disseny que hem fet intentem que els bancals de cada espècie estiga separat el màxim possible. Així, els fitòfags de cada espècie ho té més fotut per trobar més menjar.

En el transcurs de la construcció dels bancals hem adobat (i encoixinat) amb diferents tipus, no vos penseu que era de manera conscient, sinó que hem anat improvisant. Avui en dia, amb perspectiva ens agrada la idea, així podem veure les diferents direccions de cadascun.

Els adobs utilitzats són: merda de cavall, compost de merda de cavall (comprat) i restes orgàniques de casa. Este últim realment encara no l'hem usat, ja que estem acumulant les restes orgàniques que produïm en un dels bancals, i cada sis mesos el rotarem. Ja vos ho explicarem en una altra entrada (promés).

Esperem que s'entenga el nostre disseny caòtic racionalitzat. Gràcies per perdre uns minuts en llegir les nostres 'bojades'.



En la Natura no hi ha càstigs ni premis, només conseqüències.”
Proverbi Xinès

dissabte, 28 d’abril de 2018

FIASCOS I DESPROPÒSITS

Bons i nuvolats dies!

No tot és sembrar floretes i collir. No, no tot són flors i violes.

Al llarg d'este curt projecte hem tingut algun que altre entrebanc, no molta cosa, però ens agrada visualitzar-los per a que no parega que ens funciona tot a les mil meravelles.

El bac més fort ha sigut el total i absolut fracàs de les tres germanes, la sembra directa no va anar bé, la majoria dels grans es van podrir, alguns van ser devorats pels llimacs i altres es van morir de set.

Com vam sembrar els grans de panís al final del terreny, i fins allà no anem sovint i menys carregats amb la regadora, doncs és cert que vam descuidar a la germana gran. Però hem decidit que farem planter de panís i el trasplantarem a un bancal de la zona d'hort. A més, suposem que modificarem les espècies de la tècnica per adaptar-la als bancals, ja que les carabasses les volem posar al final per a que ombregen el sòl, que falta li fa quan Llorenç (el Sol) agafe forces. Ja anirem informant.


La zona de les tres germanes al començament.

Una altra han sigut els llimacs. En ser una zona humida, estos campen per tot arreu. S'han menjat tots els gira-sols, algunes tomateres i encisams, a més de "tastar" les bledes i alguna que altra ornamental. Ah! i creiem que s'han menjat el brot principal d'un dels cogombres... maleïts! En fi... tots hem de menjar, este és el nostre mantra. Normal que tinguen fam, si abans no hi havia ni un bri d'herba.

No hem aplicat cap dels innumerables remeis infal·libles que pul·lulen per internete (cendra, closques d'ou, farina de panís...) simplement els deixem estar i esperem impacients que arribe l'equilibri. Mentre, anem reposant les plantes que es mengen completament, això sí, sempre ens esperem un temps a veure si reviscolen, que ja ens hem dut alguna sorpresa agradable.


Tomatera menjada per llimac, només ens han deixat la tija.
I un amic ortòpter.

Un concepte, millor dit, una virtut que estem desenvolupant molt, a base d'hòsties i bacs, és l'ànsia. Suposem que com la majoria d'humans que habitem esta pedra anomenada Terra volem que les coses succeïsquen en un curt termini de temps, però Gaia té les seues pròpies regles del joc, i no pensa canviar-les per uns micos bípedes amb botes de muntanya. Tenim la teoria que li fa gràcia quan ens desesperem... bé, coses nostres que pensem baix del sol.

Bé, tornant al camí, un d'eixos bacs/hòsties va ser fa unes setmanes quan les temperatures ascendien i pareixia que començava el pre-estiu, quan de sobte van vindre les mestralades i van dessecar algunes de les tomateres acabades de plantar. Ja ens ho van advertir els camperols veïns, però ens va poder l'ànsia de plantar les tomateres, total, si feia bona hora... PEIM! tomateres dissecades.

També la paciència, concretament amb l'adob verd, que ens desesperava que no cresquera però quan ja ho donàvem per perdut és quan apareixen els brots verds.



L'última tanda d'adob verd que vam fer: alfals, fajol i tramussos.

Bé, a poc a poc es fa el camí. Anem aprenent de la millor mestra de totes. Gràcies Gaia!


Tota la terra està al abast del savi, ja que la pàtria d'un esperit elevat és l'univers.” 

divendres, 13 d’abril de 2018

EL REGNE DE LES BLEDES CÒSMIQUES

Bona jornada camperols i camperoles!

Davant dels nostres ulls, de manera progressiva però constant, ha anat apareixent un regne de bledes governat per un parell de reines bledes.

Tot va començar quan vam arribar al terreny i estava ple d'una màquia infranquejable de mandariners. Investigant el nou territori vam descobrir un parell de supervivents a les pràctiques convencionals, dos bledes blanques. Allà hi eren, no massa grans, però tranquil·les a la semiombra proporcionada pels mandariners. Ens van sorprendre, però tampoc les vam fer massa cas, tot siga dit.

Nosaltres, a la nostra, vam talar els mandariners que les envoltaven, després vam arrabassar les soques d'estos i per últim, vam llaurar (ací teniu l'experiència). Després de tot açò... continuaven dretes!!! MIRACLE!!!

Al fons les reines bledes i al voltant tota la seua cohort.
Queden prop del camí (encara que, realment, res queda lluny d'este) així que durant les nostres anades i tornades ens fixàvem en elles de quan en quan. Fins que un dia, després d'encoixinar alguns dels bancals, vam dir: Ieee! estes bledes estan ací espectaculars sense cap tipus de cura. I vam decidir que es mereixien ser encoixinades. I, des d'aleshores, no han parat de desenvolupar-se. Sempre llustroses. També es van guanyar el dret a una regadeta esporàdica, ben merescudes.

Un dia, ensenyant l'hort al nostre fuster de confiança (gràcies melangia) ens va dir: açò no és una bleda xicoteta...? Mare meua! Era una explosió "blèdica"! per una zona d'uns metres quadrats estava tot ple de plàntules de bleda blanca, i com som molt fans de les hortalisses còsmiques doncs les vam deixar créixer.


Els dos últims bancals han sigut totalment envaïts,
inclús creixen entre el blat.
Bleda creixent entre llicsó (Sonchus oleraceus), blat
i apagallums (Sisymbrium irio
)

Algunes setmanes després el resultat és la creació d'un bancal temporal de bledes blanques còsmiques, un camí i dos bancals envaïts.

Com ens agrada la diversitat genètica i teníem un grapat de llavors de bledes roges d'un dels intercanvis de llavors, vam fer una sembra dins del bancal temporal de bledes còsmiques, esperant que estes últimes també es facen còsmiques, millor dit, la seua descendència.


Tres dies després de sembrar-les, ací estan! Les roges.

Vos animem a que feu còsmiques les vostres hortalisses tot el que es deixen i siga possible. Les bledes són molt fàcils, és una bona opció per a començar.

*hortalissa còsmica: es diu de l'hortalissa autosembrada que ha crescut on el cosmos ha dictaminat. Vam agafar esta terminació d'un grup d'agricultors i ens va fer molta gràcia, i entre rialla i rialla, s'ha adherit inexorablement al nostre vocabulari.

Una de les reines bledes té pugó negre (Aphis fabae?) a les fulles més joves, encara que la colònia no és massa gran. Hem obert lleugerament la capçada per ajudar un poc els depredadors i parasitoides.


Creiem que es tracta del pugó de la fava (Aphis fabae)...

...però ja vénen els reforços.

Esperem que ploga i que comence a despertar la primavera.

Bon capde a tothom!


L'agricultura és la mare fecunda que proporciona totes les matèries primeres que donen moviment a les arts i al comerç.

dimarts, 27 de març de 2018

L'ENCOIXINAT I EL MESTRAL

Bona i fecunda primavera!

Portem uns dies que no deixa de bufar un mestral fortíssim, i s'ha endut l'encoixinat. Quin trauma! Després de tota la faena feta per protegir el fem (i el seus microorganismes)... però bé, la Natura és així.

Començarem pel principi...

Què és l'encoixinat? és una tècnica de cobriment del sòl amb algun material orgànic o inorgànic amb la finalitat de protegir-lo. Quan l'encoixinat està constituït per materials orgànics és paregut al mantell dels ecosistemes naturals, i té nombrosos beneficis:
  - Conservació de la humitat.
  - Reducció de la presència d'adventícies.
  - Manteniment d'un nivell òptim de matèria orgànica.
  - Estimulació de la vida microbiana.
  - Propícia un ambient més estable.
  - Protecció envers l'erosió pel vent i la pluja.
  - L'encoixinat tarda 2 minuts en assolir la seua capacitat de captació d'aigua i tarda una          mitjana de 16 dies en assecar-se.
  - Evita la radiació de la calor des del sòl a les plantes.
  - En descompondre's nodreix el sòl.
  - Ombreja els sistemes de reg fent que l'aigua no s'escalfe i que el degoteig tarde més en      obstruir-se per la cal.

Exemples de materials orgànics que emprar com a encoixinat serien la palla, restes de poda, restes de gespa, adventícies del birbat, canyes, fusta trossejada, ramal, fullaraca... qualsevol resta vegetal pot ser utilitzada com a encoixinat. Inclús restes animals, com ara pèl, llana o plomes.

Baix a l'esquerra encoixinat amb palla,
baix a la dreta amb adventícies seques
i dalt amb fullaraca de taronger.

També es podem usar materials inorgànics naturals com roques, grava, arena (encoixinat lític). En climes àrids poden ser molt útils, primer per la manca de biomassa disponible i després degut a la pròpia natura de les roques. Estes tenen molta massa, i per tant, molta inèrcia tèrmica, açò vol dir que acumulen la calor i l'alliberen lentament durant la nit. Així, les roques refresquen l'ambient que les envolta en absorbir la calor solar i el calfen de nit, amb la qual cosa evita la fluctuació tèrmica (amortiment tèrmic). Una conseqüència d'este fenomen és la condensació de la rosada, que pot augmentar la humitat a la zona de contacte entre la roca i la terra, açò afavoreix la presència de flora i fauna. Cal dir que tot això depén de molts paràmetres; situació, tècnica, color, orientació...

Una tècnica interessant de l'encoixinat lític és la tècnica del talús que consisteix en una tècnica dels natius dels deserts del sud-oest d'EUA, del desert de Nègueb a Israel, i a les regions més àrides del Perú, la Xina, la Itàlia de l'Imperi Romà i els Maoris de Nova Zelanda, en fi, que no és una cosa massa nova. Bé, la tècnica consisteix en fer una pila o mur de pedra i plantar plantes llenyoses al nord o en direcció contrària dels vents secs d'estes estructures, encoixinant la separació entre ambdós elements.

Diagrama de l'efecte talús per Kyle Chamberlain.
Tret d'ací.

Un bon company ieclà ha aplicat la tècnica del talús a la seua finca de l'altiplà murcià. Els resultats han sigut sorprenent. Gràcies Juanito per les fotos i la passió que poses en regenerar l'ecosistema i pel respecte, quasi adoració, que tens cap a la Natura.
Ametler (Prunus dulcis) amb encoixinat lític
i restes de poda.

Coscolla (Quercus coccifera) baix l'efecte talús.
Arbre de l'amor (Cercis siliquastrum) amb
un mur individual i un encoixinat lític.

Dels encoixinats inorgànics artificials no anem a parlar perquè no ens interessen, ja que els veiem innecessaris.

Tornant al nostre cas, vam utilitzar un encoixinat de palla de blat damunt la femta de cavall el qual no s'ha volat amb el mestral que ha fet perquè ja està ben compacte. En veure que l'encoixinat baixava (els nostres microcompanys tenen fam) vam tornar a encoixinar els bancals, esta volta amb la "brossa" del veí. Era una gespa autòctona molt voluminosa i el vent a fet bon compte d'esta, encara que vam fixar-la parcialment amb arrels de les soques dels tarongers que vam arrabassar, es va envolar.

Així que vam estar pensant com poder substituir el nou encoixinat i se'ns va ocórrer anar a un solar que hi ha de camí a l'hort ple de senill (Phragmites australis). L'amo de la parcel·la el controla triturant-lo i està tota coberta amb una capa d'un pam de gruix de fulla triturada. Així que vam agafar i vam plenar tres carretons... ja ens imaginem als veïns pensant: Què estaran fent eixos dos i per a que volen això?

Doncs vam encoixinar la resta de bancals que faltaven i després vam trasplantar els primers encisams (varietat d'Almassora). Esperem que sobrevisquen a les mestralades.


Encisam d'Almassora ben encoixinat.

Ja comença a agafar forma... mentre, als planters estan creixent més hortalisses, autòctones, aromàtiques i ornamentals. Arriba la primavera!!


Enllaços de referència:
· Growing fruit trees in drought areas (Gardening along the creek)
· Tècnica de l'encoixinat (Gencat)




"La vida s'obre camí, sempre i on sigui. Feliç és l'agricultor que sap guiar-la i fer un bon ús d'esta."
Equip Vellaterra

dimecres, 14 de març de 2018

LES TRES GERMANES

Bona collita a totes les que aprenen de la terra!

Com som molt d'escorcollar per la xarxa i així veure quines coses va fent la gent. En una d'eixes capbussades vam trobar una tècnica d'associació de cultius precolombina, l'anomenada les tres germanes.

Esta consisteix en plantar conjuntament panís, bajoqueres i carabasseres. Els iroquesos tenen una llegenda de perquè estos cultius sempre s'han de plantar junts, ja que creixen molt millor quan es troben junts que de manera separada. Este sistema va enriquint el sòl cada temporada, a més de proporcionar menjar abundant i de qualitat.

La llegenda diu:


Fa molt de temps, tres germanes vivien juntes al camp. Les germanes eren molt diferents una de l'altra, tant en alçada com en la manera en què es presentaven i movien.

La més xicoteta era tan jove i rodona que només podia enfilar-se i anava vestida de verd. 

La germana mitjana portava un vestit groc brillant. Tenia una manera molt particular de moure's quan el sol brillava i el suau vent bufava al seu rostre.

La germana major, sempre romania molt dreta i s'elevava sobre les seues germanes, cuidant-les i protegint-les de qualsevol perill. Portava una mantó verd pàl·lid i portava el cabell llarg, de color groc, que onejava amb la brisa.

Només tenien una cosa en comú les tres germanes; s'estimaven moltíssim, i sempre romanien juntes. Açò les feia molt fortes.

Un dia un ocell estrany va arribar al camp: un corb. Podia parlar amb els cavalls i altres animals, i això va captar l'atenció de les germanes.

Més tard, eixe estiu, la germana més xicoteta va desaparèixer. Les seues germanes es van entristir.

De nou, el corb va regressar al camp per recol·lectar joncs a la vora del riu.

Les germanes que encara romanien juntes, van observar el seu rastre quan es va marxar, i eixa nit la segona germana, la del vestit groc, també va desaparèixer.

Ara, la germana major era l'únic que quedava. Ella continuava dreta al camp.

Quan el corb va veure quant estranyava a les seues germanes, les va regressar i van tornar a ser fortes de nou.



Foto d'ací.

La raó per la qual esta associació funciona tan bé és perquè el panís proporciona un encanyat natural per a que s'enfilen les bajoqueres. Estes fixen nitrogen i enriqueixen la terra per a la següent collita de panís. Açò és important tindre-ho en compte, després ho comentarem. I també estabilitzen el panís per a que este no es gite pel vent. Finalment, la carabassera fa de cobertura del sòl proporcionant ombra, controlant les adventícies i prevenint de la forta dessecació, i així augmenta la possibilitat de supervivència del conjunt durant els anys secs.

A més, s'ha vist que la textura rugosa de la carabassera repel·leix depredadors de la bajoquera i el panís i que la flor de la bajoquera atrau a pol·linitzadors i fauna útil que beneficia a les altres germanes. I segur que no ho sabem tot de la relació entre estes tres germanes... són molt seues.

Esta germanor genera una quantitat molt gran de biomassa per unitat de superfície, i la nostra recomanació és deixar-la al mateix lloc, com ja feien els iroquesos, d'esta manera es descompondrà i enriquirà el sòl. D'ací el que dèiem abans de la bajoquera, ja que el nitrogen fixat un any nodrirà el panís de la següent campanya. Esta associació pot repetir-se any rere any al mateix lloc sense cap problema.

El disseny tradicional de cultivar-les era en monticles, ací ho expliquen (en anglès), encara que també es pot fer en fileres. Nosaltres hem optat per fer un cultiu en fileres, però de manera reticulada.

Mètode en monticles. Foto d'ací.

Hem experimentat un poc amb la metodologia, sembrant de manera equidistant un gra de panís a 40 cm un de l'altre. Una volta les plantes tinguen un pam (~10 cm) sembrarem a la base les bajoqueres i entre el panís la carabassera, encara no sabem quantes. Ens ha quedat així:


Grans de panís dels indis Hopi (Eskerrik asko Isabel).

Fem un clot.

Afegim dos bons grapats de femta de cavall ben feta.

Tapem amb terra. Es forma un xicotet monticle
i sembrem el panís.

Encoixinem, en este cas, amb matèria orgànica
dels voltants i les restes de palla que ens quedava.

Vista general. Al sud hem col·locat unes rames
de mangraner per a que facen un poc d'ombra.

A principis de la setmana passada hi vam anar i vam veure que començava a germinar el panís. A veure com va l'experiència. Hem posat femta ben feta degut a que el sòl no té les condicions adequades, com ja hem explicat en entrades anteriors. La intenció és fer esta tècnica sempre al mateix lloc per a que es vaja enriquint el sòl.

Hem trobat que molta gent afegeix "més germanes" a esta associació, com ara gira-sol, clavell de moro, coralets... per això, i per donar de menjar a les abelles que van a beure a la vora de la séquia, vam decidir sembrar gira-sols al costat de les tres germanes i plantarem algunes plantes companyes més. La filosofia és: com més siguem, més riurem!

Bé, fins ací tot, vos anirem informant. Els planters comencen a esclatar, estem molt contents. Ah! L'adob verd ja està germinant, per tot arreu trobem plantetes que s'obren pas entre les gleves argiloses del nostre hort.


Cigrons i llentilles. ('maqueson' bonicos!)

Rave farratger creixent baix l'encoixinat d'un escocell.

Ens acomiadem amb una cita del pares de la física, Isaac Newton:



La unitat és la varietat, i la varietat en la unitat. Esta és la llei suprema de l'univers.




Salut!

dimecres, 28 de febrer de 2018

ELS PRIMERS BRESSOLS

Bona vesprada agronautes!

Tothom que haja tingut un hort sap que febrer és l'època d'anar preparant el planter per a donar forma a l'hort d'estiu. Doncs en això hem passat unes hores este últim més i unes quantes més a pensar què posarem i amb qui l'acompanyarem... com si fóra una boda, i clar, has de pensar en quina taula col·loques a la tia Carme que no es porta bé amb la teua iaia Lledó... en resum, un merder!
Després de donar-li voltes a l'assumpte hem acabat més marejats que un allioli, però amb alguna idea en clar, tot siga dit.

Per aclarir-nos, hem decidit fer un llistat dels cultius principals per a cada bancal, i dels cultius secundaris i les plantes companyes que poden anar bé, tot això com a guia, no com una recepta, ja que anirem improvisant algunes plantes companyes sobre la marxa (sempre ha d'haver una part divertida i creativa hehe).

Vam comprar un parell de sacs de compost vegetal per a fer el planter. Amb el temps volem poder ser capaços de no dependre d'este material i fabricar-lo nosaltres mateixos. Hem fet safates d'autòctones i aromàtiques, per anar completant el marge floral. Hem triat espècies que creiem que s'autosembren fàcilment, ja ho veurem. I, per suposat, planter d'hortalisses.

Les primeres en germinar han sigut
els encisams de Titaigües.
Ens les van passar a un intercanvi de llavors.

Els cosmos (Cosmos bipinnatus)
han germinat rapidíssims.

A banda de fer planter també hem optat per la sembra directa d'autòctones i aromàtiques. Per això ens hem basat en la tècnica estesa pel mestre Masanobu Fukuoka, les nendo dango, però com l'oratge no estava per a deixar assecar les boles i, a més, volíem posar-les a determinats llocs, vam optar per fer una argamassa (d'argila, femta molt feta i compost), a la qual vam afegir les llavors de més de 30 espècies. Bàsicament és igual que la tècnica ja esmentar de l'enfangat.

Després, on veiem que s'acumulava matèria orgànica, l'obríem i posàvem un poc de l'argamassa i tornàvem a tapar-la. Així per tota la parcel·la, així que germine les que vulguen i esperem augmentar la biodiversitat de la zona. No tenim fotos perquè amb el goig de la biodiversitat se'ns va passar fer-ne.

Ací teniu un vídeo explicatiu que ens ha agradat molt dels companys de Birika Permakultura:


Bé, fins ací la primera remesa de planter. En unes setmanes, amb la vinguda de la primavera, tot començarà a desenvolupar-se més ràpidament.

Ens acomiadem amb una cita que vam trobar fa poc:


En la Natura no existeixen ni premis ni càstigs. Sols existeixen conseqüències.


Salut i llavors lliures! Fins prompte!

dilluns, 19 de febrer de 2018

FAUNA AUXILIAR III: PARASITOIDES

Molt bona jornada treballadores de la terra!

Extra! Extra! El tercer volum de Fauna Auxiliar ja és ací!

Després de parlar sobre els insectes (Fauna auxiliar I) i els entomòfags (Fauna auxiliar II) en esta publicació ens centrarem en un grup no massa conegut d'insectes, els quals es caracteritzen per matar al seu l'hoste, cosa que un paràsit no fa. Es tracta dels parasitoidesLa majoria dels insectes parasitoides són himenòpters (vespes) seguits dels dípters (mosques).

Podem resumir els trets més destacats dels parasitoides en:
   · L'hoste mor al final del cicle vital.
   · Cada larva necessita d'un hoste per assolir l'estadi adult, encara que diverses larves             poden parasitar el mateix hoste.
   · L'adult sol ser volador i herbívors (nectarívors o pol·linívor) o insectívors.
   · Solen presentar una cintura molt prima que permet a l'abdomen una gran capacitat de         rotació.
   · Antenes filiformes molt desenvolupades per inspeccionar el medi i per trobar hostes             aptes de ser parasitats.
   · Larves molles i sense mobilitat.


Vídeo sobre vespes parasitoides parasitant àfids.

Segons l'estat larval es desenvolupe dins o fora de l'hoste parlarem d'endoparasitoides o exoparasitoides.



Exoparasitoide: larva de noctúid parasitada
per vespes del gènere Euplectrus.
Foto d'ací.
Endoparasitoide: adult de la vespa Aphidius ervi eixint
d'una pupa de l'àfid Acyrthosiphon pisum.
Foto d'ací.

El cicle vital d'un parasitoide comença per una femella fecundada en busca d'un hoste per parasitar. Una volta l'ha trobat i decideix que és apte injecta o pon un ou sobre este. Passat un temps s'obrirà i eixirà una larva que s'alimentarà de l'hoste fins que assolisca l'estat de pupa, és llavors quan mata a l'hoste. Dins la pupa es durà a terme la metamorfosi i de la qual sorgirà un adult plenament format. En conseqüència del seu cicle vital els parasitoides han desenvolupat una mida molt reduïda.


Poden fer ois, però hem de reconèixer que els parasitoides són molt interessants. Es creu que els primers parasitoides van sorgir fa 200 Ma durant el neogen arran uns himenòpters xilòfags amb els quals inoculaven fongs simbionts per a que digeriren la fusta de la que s'alimentaven.


Tornant al present, s'ha vist que les plantes juguen un paper important a l'hora de trobar a l'hoste, ja que les femelles parasitoides reconeixen els compostos volàtils específics que allibera una planta quan és atacada per un determinat fitòfag, inclús es sap d'alguna planta que fa canvia el color de la zona on està sent atacada per a avisar als depredadors i parasitoides de la seua presència. Els parasitoides estan altament especialitzats en una espècie d'hoste, i si este resulta modificat per la planta, un insecticida o qualsevol altra cosa es podrà veure afectat el desenvolupament de la seua descendència.

El paper que juguen els parasitoides als nostres agroecosistemes és vital, ja que són pol·linitzadors i reguladors d'insectes plaga, arribant a reduir-les en un 90-95%!!! Ah! I tranquil·litat, que encara que veiem eixe enorme agulló, els parasitoides no piquen.


Ara bé la pregunta del milió: com puc atraure a estos aterradors increïbles insectes al meu hort? Doncs és molt fàcil, donant-los de menjar als adults. Com em dit abans, la majoria s'alimenten de nèctar, per tant tenint flors tot l'any al teu marge floral o bardissa estareu convidant a estos insectes a patrullar les vostres hortalisses a la busca de noves víctimes. Si feu memòria, ja vam parlar d'això en una de les primeres entrades, Parlant de floretes.


Sírfid adult alimentant-se d'una flor de llicsó (Sonchus oleraceus).
Foto d'ací.

Gasteruption jaculator, himenòpter parasitoide buscant
potencials hostes entre les flors del fenoll.
Foto d'ací.

Un parell de vídeos molt guais de parasitoides:


Laves de vespa negra paràsita emergint d'una eruga.
Ens ha encantat un dels comentaris del vídeo:
"La Natura és fastigosament interessant"


Vespa parasitoide (Kollasmosoma sentum)
ovipositant en formigues (Cataglyphis ibericus).
Increïble la tombarella que fa la vespa abans d'injectar l'ou.

Ací teniu algunes pàgines interessants que tracten sobre el tema:
  - El Verdecillo  - All you need is Biology (castellà)
  - Ponència sobre fauna útil de l'ADV ecològica de Ponent (català)

  - Revista ciencia - ¿Qué son los parasitoides?

Esperem que des d'ara mireu als xicotets insectes voladors que veiem rondar l'hort amb una visió molt més curiosa. Seguiu-los, a veure què vos conten.

Ah! se'ns passava, per si algú s'ho estava preguntant: sí, alien és un parasitoide.


Vos diem "fins ara!" amb una gran frase:


"La Natura és gran en les coses grans, més és enorme en les coses minúscules
Jacques-Henri Bernardin de Sant-Pierre


Salutacions!