Traductor

dimarts, 27 de març de 2018

L'ENCOIXINAT I EL MESTRAL

Bona i fecunda primavera!

Portem uns dies que no deixa de bufar un mestral fortíssim, i s'ha endut l'encoixinat. Quin trauma! Després de tota la faena feta per protegir el fem (i el seus microorganismes)... però bé, la Natura és així.

Començarem pel principi...

Què és l'encoixinat? és una tècnica de cobriment del sòl amb algun material orgànic o inorgànic amb la finalitat de protegir-lo. Quan l'encoixinat està constituït per materials orgànics és paregut al mantell dels ecosistemes naturals, i té nombrosos beneficis:
  - Conservació de la humitat.
  - Reducció de la presència d'adventícies.
  - Manteniment d'un nivell òptim de matèria orgànica.
  - Estimulació de la vida microbiana.
  - Propícia un ambient més estable.
  - Protecció envers l'erosió pel vent i la pluja.
  - L'encoixinat tarda 2 minuts en assolir la seua capacitat de captació d'aigua i tarda una          mitjana de 16 dies en assecar-se.
  - Evita la radiació de la calor des del sòl a les plantes.
  - En descompondre's nodreix el sòl.
  - Ombreja els sistemes de reg fent que l'aigua no s'escalfe i que el degoteig tarde més en      obstruir-se per la cal.

Exemples de materials orgànics que emprar com a encoixinat serien la palla, restes de poda, restes de gespa, adventícies del birbat, canyes, fusta trossejada, ramal, fullaraca... qualsevol resta vegetal pot ser utilitzada com a encoixinat. Inclús restes animals, com ara pèl, llana o plomes.

Baix a l'esquerra encoixinat amb palla,
baix a la dreta amb adventícies seques
i dalt amb fullaraca de taronger.

També es podem usar materials inorgànics naturals com roques, grava, arena (encoixinat lític). En climes àrids poden ser molt útils, primer per la manca de biomassa disponible i després degut a la pròpia natura de les roques. Estes tenen molta massa, i per tant, molta inèrcia tèrmica, açò vol dir que acumulen la calor i l'alliberen lentament durant la nit. Així, les roques refresquen l'ambient que les envolta en absorbir la calor solar i el calfen de nit, amb la qual cosa evita la fluctuació tèrmica (amortiment tèrmic). Una conseqüència d'este fenomen és la condensació de la rosada, que pot augmentar la humitat a la zona de contacte entre la roca i la terra, açò afavoreix la presència de flora i fauna. Cal dir que tot això depén de molts paràmetres; situació, tècnica, color, orientació...

Una tècnica interessant de l'encoixinat lític és la tècnica del talús que consisteix en una tècnica dels natius dels deserts del sud-oest d'EUA, del desert de Nègueb a Israel, i a les regions més àrides del Perú, la Xina, la Itàlia del Imperi Romà i els Maoris de Nova Zelanda, en fi, que no és una cosa massa nova. Bé, la tècnica consisteix en fer una pila o mur de pedra i plantar plantes llenyoses al nord o en direcció contrària dels vents secs d'estes estructures, encoixinant la separació entre ambdós elements.

Diagrama de l'efecte talús per Kyle Chamberlain.
Tret d'ací.

Un bon company ieclà ha aplicat la tècnica del talús a la seua finca de l'altiplà murcià. Els resultats han sigut sorprenent. Gràcies Juanito per les fotos i la passió que poses en regenerar l'ecosistema i pel respecte, quasi adoració, que tens cap a la Natura.
Ametler (Prunus dulcis) amb encoixinat lític
i restes de poda.

Coscolla (Quercus coccifera) baix l'efecte talús.
Arbre de l'amor (Cercis siliquastrum) amb
un mur individual i un encoixinat lític.

Dels encoixinats inorgànics artificials no anem a parlar perquè no ens interessen, ja que els veiem innecessaris.

Tornant al nostre cas, vam utilitzar un encoixinat de palla de blat damunt la femta de cavall el qual no s'ha volat amb el mestral que ha fet perquè ja està ben compacte. En veure que l'encoixinat baixava (els nostres microcompanys tenen fam) vam tornar a encoixinar els bancals, esta volta amb la "brossa" del veí. Era una gespa autòctona molt voluminosa i el vent a fet bon compte d'esta, encara que vam fixar-la parcialment amb arrels de les soques dels tarongers que vam arrabassar, es va envolar.

Així que vam estar pensant com poder substituir el nou encoixinat i se'ns va ocórrer anar a un solar que hi ha de camí a l'hort ple de senill (Phragmites australis). L'amo de la parcel·la el controla triturant-lo i està tota coberta amb una capa d'un pam de gruix de fulla triturada. Així que vam agafar i vam plenar tres carretons... ja ens imaginem als veïns pensant: Què estaran fent eixos dos i per a que volen això?

Doncs vam encoixinar la resta de bancals que faltaven i després vam trasplantar els primers encisams (varietat d'Almassora). Esperem que sobrevisquen a les mestralades.


Encisam d'Almassora ben encoixinat.

Ja comença a agafar forma... mentre, als planters estan creixent més hortalisses, autòctones, aromàtiques i ornamentals. Arriba la primavera!!


Enllaços de referència:
· Growing fruit trees in drought areas (Gardening along the creek)
· Tècnica de l'encoixinat (Gencat)




"La vida s'obre camí, sempre i on sigui. Feliç és l'agricultor que sap guiar-la
i fer un bon ús d'esta."
Equip Vellaterra

dimecres, 14 de març de 2018

LES TRES GERMANES

Bona collita a totes les que aprenen de la terra!

Com som molt d'escorcollar per la xarxa i així veure quines coses va fent la gent. En una d'eixes capbussades vam trobar una tècnica d'associació de cultius precolombina, l'anomenada les tres germanes.

Esta consisteix en plantar conjuntament panís, bajoqueres i carabasseres. Els iroquesos tenen una llegenda de perquè estos cultius sempre s'han de plantar junts, ja que creixen molt millor quan es troben junts que de manera separada. Este sistema va enriquint el sòl cada temporada, a més de proporcionar menjar abundant i de qualitat.

La llegenda diu:


Fa molt de temps, tres germanes vivien juntes al camp. Les germanes eren molt diferents una de l'altra, tant en alçada com en la manera en què es presentaven i movien.

La més xicoteta era tan jove i rodona que només podia enfilar-se i anava vestida de verd. 

La germana mitjana portava un vestit groc brillant. Tenia una manera molt particular de moure's quan el sol brillava i el suau vent bufava al seu rostre.

La germana major, sempre romania molt dreta i s'elevava sobre les seues germanes, cuidant-les i protegint-les de qualsevol perill. Portava una mantó verd pàl·lid i portava el cabell llarg, de color groc, que onejava amb la brisa.

Només tenien una cosa en comú les tres germanes; s'estimaven moltíssim, i sempre romanien juntes. Açò les feia molt fortes.

Un dia un ocell estrany va arribar al camp: un corb. Podia parlar amb els cavalls i altres animals, i això va captar l'atenció de les germanes.

Més tard, eixe estiu, la germana més xicoteta va desaparèixer. Les seues germanes es van entristir.

De nou, el corb va regressar al camp per recol·lectar joncs a la vora del riu.

Les germanes que encara romanien juntes, van observar el seu rastre quan es va marxar, i eixa nit la segona germana, la del vestit groc, també va desaparèixer.

Ara, la germana major era l'únic que quedava. Ella continuava dreta al camp.

Quan el corb va veure quant estranyava a les seues germanes, les va regressar i van tornar a ser fortes de nou.



Foto d'ací.

La raó per la qual esta associació funciona tan bé és perquè el panís proporciona un encanyat natural per a que s'enfilen les bajoqueres. Estes fixen nitrogen i enriqueixen la terra per a la següent collita de panís. Açò és important tindre-ho en compte, després ho comentarem. I també estabilitzen el panís per a que este no es gite pel vent. Finalment, la carabassera fa de cobertura del sòl proporcionant ombra, controlant les adventícies i prevenint de la forta dessecació, i així augmenta la possibilitat de supervivència del conjunt durant els anys secs.

A més, s'ha vist que la textura rugosa de la carabassera repel·leix depredadors de la bajoquera i el panís i que la flor de la bajoquera atrau a pol·linitzadors i fauna útil que beneficia a les altres germanes. I segur que no ho sabem tot de la relació entre estes tres germanes... són molt seues.

Esta germanor genera una quantitat molt gran de biomassa per unitat de superfície, i la nostra recomanació és deixar-la al mateix lloc, com ja feien els iroquesos, d'esta manera es descompondrà i enriquirà el sòl. D'ací el que dèiem abans de la bajoquera, ja que el nitrogen fixat un any nodrirà el panís de la següent campanya. Esta associació pot repetir-se any rere any al mateix lloc sense cap problema.

El disseny tradicional de cultivar-les era en monticles, ací ho expliquen (en anglès), encara que també es pot fer en fileres. Nosaltres hem optat per fer un cultiu en fileres, però de manera reticulada.

Mètode en monticles. Foto d'ací.

Hem experimentat un poc amb la metodologia, sembrant de manera equidistant un gra de panís a 40 cm un de l'altre. Una volta les plantes tinguen un pam (~10 cm) sembrarem a la base les bajoqueres i entre el panís la carabassera, encara no sabem quantes. Ens ha quedat així:


Grans de panís dels indis Hopi (Eskerrik asko Isabel).

Fem un clot.

Afegim dos bons grapats de femta de cavall ben feta.

Tapem amb terra. Es forma un xicotet monticle
i sembrem el panís.

Encoixinem, en este cas, amb matèria orgànica
dels voltants i les restes de palla que ens quedava.

Vista general. Al sud hem col·locat unes rames
de mangraner per a que facen un poc d'ombra.

A principis de la setmana passada hi vam anar i vam veure que començava a germinar el panís. A veure com va l'experiència. Hem posat femta ben feta degut a que el sòl no té les condicions adequades, com ja hem explicat en entrades anteriors. La intenció és fer esta tècnica sempre al mateix lloc per a que es vaja enriquint el sòl.

Hem trobat que molta gent afegeix "més germanes" a esta associació, com ara gira-sol, clavell de moro, coralets... per això, i per donar de menjar a les abelles que van a beure a la vora de la séquia, vam decidir sembrar gira-sols al costat de les tres germanes i plantarem algunes plantes companyes més. La filosofia és: com més siguem, més riurem!

Bé, fins ací tot, vos anirem informant. Els planters comencen a esclatar, estem molt contents. Ah! L'adob verd ja està germinant, per tot arreu trobem plantetes que s'obren pas entre les gleves argiloses del nostre hort.


Cigrons i llentilles. ('maqueson' bonicos!)

Rave farratger creixent baix l'encoixinat d'un escocell.

Ens acomiadem amb una cita del pares de la física, Isaac Newton:



La unitat és la varietat, i la varietat en la unitat. Esta és la llei suprema de l'univers.




Salut!