Traductor

divendres, 22 de desembre de 2017

TOT COMENÇA A LA MARJAL

Benvingudes aborigens!

Després d'un any i algunes llunes de recerca de terres, tot va esdevindre en una parcel·la a la marjal. Per fi!!!

Ens torbem a la província catalano-valenciano-provençal. Es tracta d'un terreny de 5'5 fanecades (una mitja hectàrea per als no-valencians hahaha) amb forma de P i envoltada per séquies de desguàs de l'aigua caiguda per tota la marjal i que suposem que desembocaran finalment a la mar. La veritat és que no tenim massa clar el tema de les séquies, només sabem que ve aigua des d'una d'estes des d'un punt desconegut i marxa conforme ha vingut. Haurem de fer una excursió hehe. A banda d'això, tenim una caseta d'estris o vòrtex d'entropia, per reformar de dalt a baix i un pou.

La parcel·la estava plantada de dalt a baix per tarongers amb un marc de plantació molt estret, tant que no havia ni camins entre estos, a més d'haver sigut manejada de manera convencional durant els últims 30 anys. Consegüentment, el sòl està compactat per les llaurades i pràcticament mort, d'un color grisenc i dur com el ciment. Degut a la utilització d'herbicides i insecticides la microbiota és tan mínima que la fullaraca no es descompon. L'estat de la majoria de tarongers no era massa bona.

Abans que entraren a talar els tarongers putrefactes ens vam passejar per la parcel·la per veure quines plantes creixen i saber què ens conten. Ja ho vam fer amb el primer terreny al qual vam posar l'ull (Adventícies del nostre cor) així que ho tornem a fer; hem trobat les següent plantes en ordre decreixent en presència:

         - Blet bord (Amaranthus retroflexus): Sòl argilós a llimós, pH neutre a bàsic, sòl                       permeable i ric en humus i nitrogen. Com és tardor significa que hi ha molta matèria             vegetal sense descompondre, manca de microbiota al sòl o fam de nitrogen d'esta.
         - Cua de cavall/cenuc (Equisetum palustre): Sòl humit, profund i sense estructura.                   Presència i retenció d'aigua.
         - Morella (Solanum nigrum): Alt nivell de nitrogen (excés de matèria orgànica) i                       mineralització deficient. Humus estable.
         - Coniza (Conyza canadensis): Sòl compactat ric en bases.
         - Corretjola (Convolvulus arvensis): Saturació del complex argilo-húmic per nitrogen.               Excés de matèria orgànica o de nitrat d'amoni. Compactació del sòl.
         - Roquera (Parietaria officinalis): sòl ric en nitrogen.
         - Malcoratge (Mercurialis annua): Intensa erosió per manca de cobertura vegetal 


Morella (Solanum nigrum)

Cua de cavall / Cenuc (Equisetum palustre)
i malva (Malva arvensis)

Blet verd (Amaranthus viridis)

Així l'anàlisi de les adventícies ens mostra que estem davant d'un sòl calcari altament compactat amb molta humitat i un excés de nitrogen tant en forma inorgànica com orgànica, però la majoria no es pot aprofitar degut a la mancança de microorganismes.

Tots estos problemes els volem solucionar amb una primera i única llaurada de la part de l'hort primerenc per poder modelar el sòl i després femarem amb llit de cavall (parcialment compostat), ja que tenim accés a este material. No volem tornar a llaurar, però hem arribat a la conclusió que una primera llaurada és necessària perquè el sòl està altament compactat i pràcticament sense vida, així que amb una llaurada i una bona femada aconseguirem donar-li forma i inocular microbiota.


Vam respectar la perera, i alguns mandariners, i des d'esta fins al principi serà la primera etapa d'hort.
A l'esquerra la séquia gran i a la dreta la parcel·la del veí separada per la séquia menuda.

Foto feta d'esquenes a la perera, la finca mor a l'alqueria blanca de la dreta.
Sabem que és desoladora però prompte plantarem biodiversitat.

Hem anat un parell de dies a netejar de vidres, plàstics de totes mides i formes, teles, ferros, trossos de taulells, rajoles i ciment... dos bosses de fem industrial... i no hem arribat al final de la finca. Tenim faena!!

Alhora hem fet un parell d'excursions per recollir llavors de plantes autòctones, sempre agafant un percentatge mínim per a que la població puga perpetuar-se al lloc. Esperem que germinen i plantar-les als marges florals. I estem recollint plantes de la zona que sabem que fitodepuren les aigües per plantar/sembrar-les en un futur, però açò és un altre projecte del qual ja parlarem.

Ah! en poc de temps vénen a arrabassar les soques dels tarongers, així que podrem començar amb la resta de tasques. Estem ansiosos per començar!!


Soca de taronger.

Bé, fins ací tot, continuarem respectant i curant la terra. Informarem el més prompte possible. Bon solstici d'hivern a tothom!



La vida és una unió simbiòtica i cooperativa que permet triomfar als que s’associen

Lynn Margulis

dimecres, 8 de novembre de 2017

AMICS DE TOTA LA VIDA: LES MICORIZES

Benvinguts observadors del micromón!

No hem desaparegut, eh?! És que estem enfaenats, ja vos anirem contant cosetes... hehehe

Bé, en esta entrada tornem a parlar d'aquell món microscòpic que se'ns escapa a la vista, però que governa la nostra vida, tant si som conscients com si no. En concret, anem a parlar de les micorizes concepte que significa literalment fong-arrel i va ser proposat per Frank (1885) per definir les associacions simbiòtiques, mutualistes i no patògenes entre les arrels de les plantes i el miceli dels fongs, en què ambdós resulten beneficiats. Bàsicament, esta associació es basa en el fet que els fongs, en ser heteròtrofs, estan condicionats a obtindre sucres a partir d'altres organismes, així els fongs micorízics reben directament de la planta els sucres que necessiten per desenvolupar-se, a canvi cedeixen al seu hoste aigua i minerals del sòl que les plantes necessiten per créixer.


Sistema radicular d'una plàntula de pi on es poden veure les micorizes
i com les hifes amplien la zona de nutrició. Foto d'ací.

Com es veu a la foto superior, el que fa el fong és ampliar la xarxa de captació d'aigua i nutrients del sistema radicular, per esta raó les plantes micorizades tenen una millor nutrició.

Ens permetreu que posem un totxo i que entrem en el món de la paleo(botànica)...

Esta relació entre estos dos tipus d'éssers tan diferents va començar fa moltes llunes, uns 400 milions d'anys... (sí, Jordi Hurtado hi era) Allà pel Paleozoic van sorgir les primeres plantes terrestres, però la Terra d'aleshores no era el verger actual, les condicions de temperatura i fotoperíode i un llarg etcètera de condicions extremes governaven el planeta, per esta raó la simbiosi amb fongs va ser tan important, ja que van permetre el desenvolupament dels primers ecosistemes terrestres (els animals, els artròpodes, vam arribar uns 100 milions d'anys més tard).

Pel que s'ha deduït dels fòssils i altres evidències, este fort lligam esdevé del tercer fenomen més gran d'extinció massiva en termes de percentatge de gèneres extints, deguda a una profunda glaciació que va reduir la vida marina un 85% entre el Ordovicià i el Silurià (fa uns 444 Ma). Cal recordar que en eixe moment la vida era marina. Això va ser degut a que Gondwana (un supercontinent) va derivar al pol sud i va canviar el clima mundial de manera dràstica. Bàsicament, es va passar d'un planeta tropical a un àrtic, com per a no extingir-se! A més, d'una reducció dràstica del nivell del mar, ja que l'aigua estava congelada sobre el supercontinent gelat, que seria l'Antàrtica del moment.

Concloent, que durant este superhivern els organismes que s'alimentaven de la llum (fotobionts, les "protoplantes") i els que s'alimentaven d'altres organismes vius o morts (micobionts, els "protofongs") ja estaven cadascun especialitzats en les seues maneres d'aconseguir el seu aliment, però sota estes condicions tan adverses ambdós tipus d'organismes es van associar a nivell dels òrgans de fixació al substrat del fotobiont (no es poden anomenar arrels encara, i dir contínuament proto- es fa tediós). Van formar una aliança tan eficaç que encara perdura sense quasi canvis en la part fúngica, però s'ha donat un gran desenvolupament de la complexitat per part dels fotobionts (arrels vertaderes, corm i flors).


A l'esquerra gespa micorizada i a la dreta gespa sense micorizar.
Foto d'ací.

Ara ja sí que sí, comencem a parlar d'agronomia...

Ja sabem què és una micoriza i com d'important és (és present en més del 90% de les espècies de plantes actuals), però quins beneficis atorga a la planta:
  1. Millora en la captació de nutrients. Les hifes presenten mecanismes de captació de nutrients, principalment del fòsfor, més desenvolupats que el de les plantes.
  2. Protecció contra l'estrès hídric. El miceli provoca una separació entre les arrels i les partícules del sòl que en omplir-se d'aigua manté la continuïtat de la pel·lícula d'aigua, generant un microambient més humit. A més, les hifes amplien la zona de captació d'aigua.
  3. Modificació de l'estructura del sòl. El fong segrega certes substàncies que cohesionen i estabilitzen les partícules del sòl.
  4. Protecció contra l'atac de patògens i herbívors. Per partida doble, perquè el fong ocupa un nínxol ecològic en la rizosfera que no permet que s'instal·len altres microorganismes patògens (igual que fan els bacteris al nostre intestí), i la segona, perquè estimula la producció d'exsudats radiculars.
  5. És el pont de comunicació entre les plantes. Recordeu esta publicació.

De manera general, l'associació micorízica altera tan profundament la nutrició i les relacions hídriques, independentment de la grandària de la planta, que es pot dir que esta influència té una rellevància ecològica vital, ja que afavoreix l'establiment, vigor, productivitat i supervivència de les plantes en el medi. La sinergia d'estos efectes augmenten la probabilitat d'establir una comunitat vegetal.


Segons la zona on es faça esta associació a l'arrel tindrem:

  • Ectomicorizes: el fong es desenvolupa entre les cèl·lules de l'escorça de l'arrel, formant una capa de teixit gruixa al voltant de l'àpex de l'arrel. Este tipus es dóna principalment en pinàcies, betulàcies i fagàcies.

Fotografia d'una ectomicoriza d'una pinàcia. Foto d'ací.

  • Endomicorizes: les cèl·lules fúngiques creixen dins de les cèl·lules vegetals que formen l'arrel. Només es poden veure amb microscopi, ja que no formen cap capa externa. Tot i que d'igual manera estenen les seues hifes pel sòl.

Fotografia microscòpica d'una endomicoriza arbuscular
en una arrel de gerdera (esquerra) i detall de l'arbúscul. Foto d'ací.

  • Ectendomicoriza: és un tipus minoritari d'associació que combina característiques dels dos grups anteriors.


Diagrama dels tipus de micorizes i en quin fílums es donen.

Així, per a obtindre tots els beneficis d'esta associació hem d'abandonar l'aixada i els químics, ja que la primera trenca l'estructura del sòl, tant la part física com la xarxa miceliar que habita en este, i la segona mata la vida microbiana. Quan sembrem/trasplantem una hortalissa al nostre hort o emprem terra per fer el planter, les arrels entren en contacte amb els fongs que viuen allà i és quan es crea la màgia simbiòtica, així les nostres plantes creixeran més fortes i sanes.

Les maneres de estimular i augmentar la vida microbiana en general, consisteix en assegurar-se que el nostre sòl és ric en matèria orgànica i que sempre hi hagen plantes vives. Una manera molt bona d'inocular una gran quantitat de microbiologia variada és mitjançant bocashi, compost i biols, d'estos últims parlarem en una altra entrada.

Personalment, creiem que quan s'acaba d'entrar en una finca, particularment si en esta s'han aplicat productes químics, un bon maneig inicial seria la inoculació de microbiota mitjançant preparats rics en microbiologia com els que s'han esmenat abans.

Esperem que vos haja agradat esta entrada. Nosaltres hem aprés molt dels nostres aliats subterranis. Ens acomiadem amb una cita de Sèneca:


"La Natura ens ha donat les llavors del coneixement, no el coneixement mateix."

dijous, 14 de setembre de 2017

ONCOLOGIA VEGETAL

Benvingudes curioses del món!

A vegades passa que escodrinyant alguna planta et trobes amb alguna protuberància estranya a les fulles... i penses: però açò que collons és? Doncs d'això anem a parlar en l'entrada, de tumors vegetals.

Un tumor és qualsevol alteració dels teixits que produeix un augment de volum, ja siga per una hiperplàsia (augment del nombre de cèl·lules) i/o una hipertròfia (augment de volum de les cèl·lules). La diferència radica en què un oncòleg vegetal mai pateix pel seus pacients, ja que tots els tumors vegetals són benignes.

Gran tumoració al tronc d'un Quercus pyrenaica causada per un bacteri.
Este pot propagar-se pel vent 
o per un insecte xilòfag i infectar una ferida,
aleshores s'introduirà a l'espai intracel·lular on començarà a multiplicar-se. Foto d'ací.

Com pot ser?! Doncs per una de les diferències bàsiques entre una cèl·lula vegetal i una animal, la paret cel·lular. Esta està composta de cel·lulosa que l'aïlla de l'entorn i fixant una cèl·lula amb la veïna. Per això un tumor vegetal mai pot patir una metàstasi.


Principalment, estos tumors vegetals s'anomenen gala, cecidi o agalla, i són provocats per insectes, àcars, nematodes, fongs, bacteris, virus i plasmidis, tots ells poden parasitar plantes permanentment o només durant una fase del seu cicle vital.

Les gales poden formar-se a qualsevol part de la planta: fulles, gemmes, flors, fruits, tronc i arrels, encara que les més cridaneres són les que afecten a la part aèria, però les subterrànies són tant o més freqüents.

A les arrels podem trobar nòduls en associar-se certs microorganismes amb l'arrel (micoriza), estos són gales subterrànies simbiòtiques amb bacteris o fongs micorizítics.



Nòduls de bacteris fixadors de nitrogen a les arrels d'un trèvol. Foto d'ací.

Tanmateix, no totes les gales subterrànies tenen una natura beneficiosa. Alguns nematodes fitopatògens provoquen el desenvolupament de gales a les arrels al voltant del punt on succionen la saba arribant a matar-la. Una gala radicular molt comuna és la produïda pel bacteri Agrobacterium tumefaciens, normalment es troba al coll o a la base de les arrels principals.

Infecció severa de gales al tronc i rames d'una llimera
provocada per Agrobacterium tumefaciens. Foto d'ací.

També poden ser el resultat d'una picada o posta d'ous d'algun artròpodes, especialment vespes i mosquits. De fet, hi ha unes 14.000 espècies que poden arribar a produir gales. Poden ser de diverses mides, des de unes xicotetes protuberàncies en les capes més externes de l'inferior i superior de l'epidermis, fins a pústules al revers de la fulla amb forma de berruga, enrotllaments foliars, bufes o malformacions amb formes inversemblants.

Alguns texts diuen que les gales les genera la planta per tal de protegir-se de l'atac dels insectes, en qualsevol cas pareix que les larves s'aprofiten d'este creixement anormal per formar un cau on desenvolupar-se de manera segura. El que es dedueix d'açò, és que els animals formadors de gales poden alterar les cèl·lules en variar els nivells de fitohormones mitjançant algun procés bioquímic o inclús modificant l'expressió gènica. Pel que hem esbrinat el primer procés seria típic dels macroorganismes mentre que la modificació de l'ADN seria més típica dels microorganismes, encara que no es pot afirmar de manera taxativa.

A continuació vos deixem un rast de fotografies de diferents tipus de gales:

Gala filamentosa de roser provocada per la
vespa (himenòpter) Diplolepis rosae. Foto d'ací.

Gala cotonosa d'Artemisia herba-alba provocada
pel cecidòmid Rhopalomyia navasi. Foto d'ací.

Gala o empelt de bruixa de salze produït per àcars eriòfids. Foto d'ací.

Gala esfèrica de roure produïda per
Andricus quercustozae (cinípid) en una gemma. Foto d'ací..

Gala amorfa produïda pel pugó Pemphigus vesicarius (àfid)
al brot dels xops. Foto d'ací.

Gala a la fulla d'un auró de fulla petita produïda
per l'àcar Aceria macrorhyncha
 (eriòfid). Foto d'ací.

Gales verrucoses al revers d'un fulla de carrasca, produïda
per Dryomyia lichtensteinii (cecidòmid). Foto d'ací.



El fong Gymnosporangium sabinae produeix gales en rosàcies (Subfamília Malòidia)
que maduren a finals de l'estiu, és la fase asexual (imatge superior. D'ací.) alliberant espores
que infectaran principal a espècies del gènere Juniperus (ginebre), on desenvoluparan
la seua fase asexual fins a finals d'hivern (imatge inferior. D'ací).

La veritat és que algunes són espectaculars!! La forma de cada gala està tan relacionada amb el seu agent causant que només veure-la ja es pot saber l'espècie que l'ha produïda. És un exemple més de la complexitat que s'assoleix durant la coevolució de les espècies.

Acabem amb una cita del gran físic Albert Einstein:


"Mira profundament la Natura i aleshores ho comprendràs tot molt millor"


Ja ve la tardor, preparades?

dilluns, 31 de juliol de 2017

FAUNA AUXILIAR II: ENTOMÒFAGS

Benvinguts neorurals!!

Ací estem obrint un nou capítol de fauna auxiliar, però esta volta parlarem sobre els entomòfags (entomo, insecte i fagos menjar) o insectívors. Hem decidit parlar d'este eslavó de la cadena alimentària després de parlar amb gent que té horts urbans o està començant-ne un en un trocet de terra. Moltes d'estes persones entenen el paper dels insectes però normalment el segon eslavó de la cadena no l'entenen massa bé perquè ni els veuen, ni les seues accions. Així, que entrem en el món dels heteròtrofs primaris dels nostres horts.

Els insectes representen una gran part de la biomassa animal per la qual cosa són una bona font d'aliment, amb un gran contingut proteic (mmm que bons!). Existeixen animals que s'alimenten exclusivament d'estos, encara que molts altres només ho fan parcialment o durant una etapa del seu cicle, com per exemple moltes aus en època de criança aprofiten l'abundància d'insectes durant l'estiu per criar a la seua progènie.

Podem classificar els animals entomòfags en:


Ferrerolet (Cyanistes caeruleus) amb una eruga al bec.
Foto d'ací.




Fardatxo bètic (Timon nevadensis). Foto d'ací.



  • Amfibis: tenen dietes poc variades, majoritàriament carnívors, les seues preses varien en funció de la seua grandària. La seua llengua és apegalosa i retràctil, a més a més d'unes dents a la mandíbula superior i paladar que es renoven constantment.


Granota verda (Pelophylax perezi) que habita zones d'aigües lentes.
Foto d'ací.


  • Mamífers: normalment presenten una dieta entomòfaga els de poca mida (eriçó, talp i musaranya), amb un morro allargat i unes dents menudes i punxudes. Són descendents directes dels mamífers primitius que van colonitzar la Terra. Unes grans devoradores d'insectes són les rates-pennades.

Ratapenada de ferradura mediterrània (Rhinolophus euryale).
Foto d'ací.


  • Aranyes: són artròpodes carnívors que s'alimenten d'insectes o altres artròpodes. La majoria poden sintetitzar teranyina que empren (o no) per a caçar les seues preses vives. El Verdecillo també parla sobre les aranyes.


Aranya del cul gros (Tegenaria domestica). Foto d'ací.




Xinxa caçadora (Rhynocoris cuspidatus) alimentant-se d'una abella.
Foto d'ací.

Hem de ser conscients que qualsevol canvi en l'ecosistema el modificarà. Per això, abans d'actuar hem d'observar ben bé el que passa al nostre agroecosistema i tindre paciència, ja que moltes vegades els desequilibris s'autoregulen per si mateixos. Normalment, no som massa conscients dels depredadors que han fet del nostre hort la seua llar, són com els donyets del sabater, que treballen sense que els vegem.

El que hem d'aconseguir és que depredadors, paràsits i parasitoides romanguen al nostre agroecosistema per establir el que es va anomenar com l'ecosistema de la por (concepte molt pel·liculer nascut a principis del segle XX als EUA). Resumint, el que descriu és l'efecte indirecte sobre els herbívors que estan molt més a l'aguait si saben que n'hi ha carnívors que poden menjar-se'ls. La manca de carnívors sol esdevindre en una degradació dels ecosistemes.

A poc a poc, ens adonem que el que abans només consideràvem un tros de terra on plantàvem algunes verdures, forma part d'un ecosistema molt més gran i complex que se'ns revetla davant els nostres ulls quan ens parem a observar-lo.

Ens acomiadem amb una cita del mestre Masanobu Fukuoka:


"L'alimentació és vida, i la vida no deu separar-se de la Natura"




Bon agost a tothom!

dissabte, 8 de juliol de 2017

TROFOBIOSI: HI ANIRÉ SI HI HA DE MENJAR

Benvingudes apassionades del bon menjar!!

Hi ha una pregunta que sempre ens ronda pel nostre cap, i creiem que pel de molta gent:
Per què emmalalteixen o són atacats els nostres cultius?

La idea que es té dins del món agrari convencional és que patògens i plagues estan contínuament a l'aguait, esperant la millor oportunitat (millor relació humitat-temperatura) per abalançar-se sobre els nostres cultius i acabar amb ells. Són els roïns de la pel·lícula perquè l'única cosa que fan és destruir la nostra apreciada collita. I per això cal fer tot el que siga humanament possible per combatre'ls i previndre el seu atac.

La perspectiva dels corrents ecològics/orgànics més allunyats de l'agricultura convencional han arribat a una altra resposta a la mateixa qüestió: el grau d'atac a les plantes per part d'insectes i malalties depén en gran mesura del seu estat nutricional. Açò es basa en què els microorganismes fitopatògens i fitòfags són els encarregats de donar "l'extremunció" a les plantes que ja estan en un estat límit per a fer que la seua matèria puga continuar el cicle. Serien els primers detritívors, que actuen in situ, mentre la planta encara és viva.

Pel que s'ha observat no podem dir que el problema de les plantes radica només en el monocultiu, per més que este siga indesitjable per raons mediambientals i socials. Sempre oblidem que insectes, fongs i bacteris tenen unes increïbles capacitats per difondre's i proliferar, arribant a qualsevol planta de qualsevol lloc sempre i quan les condicions els siga favorable, s'instal·laran i es multiplicaran de manera exponencial. A més a més, existeixen monocultius natural, com ara praderies aquàtiques, alguns manglars i algun tipus de bosc àrtic, els quals sobreviuen des de fa milions d'anys, malgrat açò, n'hi ha evidències de l'existència de molts paràsits. Així doncs, per què els paràsits d'estos monocultius no els eradiquen quan manquen els seus enemics naturals? Aaaaaaaaaamic...


Praderia subaquàtica de posidònia (Posidonia oceanica). Foto d'ací.

Aquells que practiquen una agricultura poc agressiva cap al medi saben que el millor control dels insectes i malalties s'aconsegueix amb un sòl sa. Per a ells, els insectes no són enemics arbitraris, sinó al contrari, és un senyal (diví) que indica que han hagut errors en el maneig del cultiu: sòl desestructurat, estèril, esgotat, adobs equivocats i mal recomanats, varietats inadequats per al macro i microclima, problemes d'al·lelopatia, incompatibilitat d'empelts i altres factors, especialment intoxicació per biocides. Tot agricultor experimentat i observador sap que com més verí s'utilitza més "plagues" apareixen. En una planta equilibrada la "plaga" no té cap oportunitat d'atac. És molt comú observar en cultius equilibrats la manca d'insectes comportant-se com a "plaga". Aleshores, per què la "plaga" respecta a la planta que realment està sana? Quina és la raó entre l'equilibri metabòlic de la planta i la resistència a l'atac de les "plagues"?

Fins a estes qüestions pot arribar qualsevol observador de l'agroecosistema que és el nostre hort, però per tal de donar-les resposta cal entrar en el món de la fisiologia vegetal. Així que ara ens posem tècnics, intentarem que la informació siga senzilla i que estiga ben "mastegada"... Agafeu el ciri, que la processó és llarga...


Un agrònom del Institut Nacional de Recerca francès, el Francis Chaboussou va investigar la relació entre l'equilibri metabòlic de la planta i la resistència a l'atac de les "plagues", i va esdevindre en la Teoria de la trofobiosiLa paraula trofobiosi  (trofos: aliment biosi: viure) vol dir que qualsevol ésser viu només sobreviu si existeix aliment adequat i disponible per a este.

Esta teoria prega que la vulnerabilitat de les plantes a l'atac de les "plagues" és una qüestió d'equilibri nutricional o d'intoxicació per agrotòxics. La planta equilibrada, ja siga perquè es troba en un creixement vigorós o en una parada estival o hivernal, no és nutrícia per al paràsit, ja que este manca de la capacitat de fer la proteòlisi (no pot descompondre proteïnes alienes) només pot fer proteosíntesi (síntesi de proteïnes pròpies), per tant necessita trobar en la planta aliment soluble en forma d'aminoàcids i sucres, esta condició es dóna en la saba de les plantes quan la síntesi proteica està inhibida o n'hi ha una síntesi excessiva d'aminoàcids. La inhibició de la proteosíntesi pot ser causada per l'ús d'agrotòxics o del desequilibri nutricional. Esta última causa és molt comuna en els actuals cultius d'agricultura convencional.

XULLA: una planta serà atacada quan la saba continga l'aliment adequat per als patògens (bàsicament aminoàcids i sucres). Això passa quan el maneig de la planta és inadequat.


La seqüència d'aminoàcids és l'estructura primària d'una proteïna.
Imatge d'ací.

Així doncs, com major siga l'activitat de síntesi proteica d'una planta menor serà el contingut d'aminoàcids i sucres a la saba. A més a més, la formació eficient de proteïnes augmenta la taxa de respiració i fotosíntesi de la planta. La proteosíntesi està estretament relacionada amb la resistència, a major capacitat proteosintètica major resistència. I per contra, un nivell alt de proteòlisi indica un baix nivell de resistència.

Una planta en estat òptim és aquella que utilitza tots els nutrients que absorbeix per a construir proteïnes pròpies (proteosíntesi). La proteòlisi és característica de la senescència, on els teixits de la planta degeneren i hi ha moltes substàncies solubles que s'acumulen als teixits i passen a la saba.

A veure... no vol dir que tots els casos de plagues tinguen un origen nutricional, tanmateix Chaboussou va ser el primer que va incorporar el factor nutricional i el va relacionar amb l'ús d'agrotòxics. Cal recordar que les plagues i malalties només ataquen als individus més febles, per tant virus, bacteris, fongs, nematodes, insectes i àcars són la conseqüència i no la causa del problema. Realment, són indicadors de desequilibris, normalment per un mal maneig.

Per tant, l'equilibri nutricional és el principi bàsic pel qual les plantes puguen assolir tota la seua resistència enfront l'atac de patògens i plagues. Així, tindríem en una seqüència temporal: causa de la patologia > deficiència mineral (desequilibri metabòlic) > malaltia/plaga.

En el següent quadre es detallen els diferents factors que afecten a la resistència de les plantes enfront els patògens:


Aleshores, els factors que poden ocasionar un augment descontrolat de plagues i malalties són:
  • Reducció de la fauna auxiliar (factor ecosistèmic)
  • Resistència o sensibilitat de la planta a l'atac de patògens, relacionada amb l'ús d'agrotòxics, els adobs químics d'alta solubilitat, la varietat, l'equilibri nutritiu i les pràctiques culturals (factor metabòlic)

Els agrotòxics i adobs químics penetren en la planta i ocasionen desequilibris metabòlics, com ara disminució de la respiració i taxa fotosintètica, reducció de la proteosíntesi, etc. a banda, destrueixen els microorganismes del sòl, perjudicant així tots els processos d'absorció d'elements (fòsfor, potassi, magnesi, etc.), també destrueixen la simbiosi de les lleguminoses amb els bacteris fixadors de nitrogen i l'alliberament del fòsfor i altres elements que realitzen les micorices, maten cucs de terra i altres organismes vitals per al correcte funcionament d'un sòl sa.


Procés de desequilibri que ocasionen els agrotòxics i adobs químics.
Imatge de la Fundació Juquira Candirú.

D'esta manera, quan s'empren agrotòxics i adobs químics s'augmenta la concentració de sucres i aminoàcids de la saba, la qual cosa la fa més apetitosa per als fitòfags i patògens. S'ha vist que quan açò ocorre, les poblacions d'insectes tenen una gran font d'energia que fa que es modifiquen paràmetres vitals per tal d'aprofitar eixe recurs tan valuós (disponibilitat nutricional):

   - Fecunditat
   - Longevitat
   - Fertilitat
   - Major nombre de postes
   - Major nombre d'ous per posta
   - Escurçament del cicle reproductiu (temps des de l'eclosió fins a l'etapa reproductora)
   - Major nombre de femelles per mascles

Això posa de manifest la relació tan estreta entre el metabolisme de les plantes i les poblacions d'insectes i altres microorganismes. Ara veiem com d'important és la nutrició de les nostres plantes i per tant la salut del nostre sòl.

Fins ací!! Creiem que és un tema apassionant i fonamental per poder entendre una mica més a les plantes i a tot el que es mou al seu voltant. Esperem que hàgeu gaudit tant com nosaltres fent-lo... a partir d'ara cada volta que mirem una planta l'admirarem un poc més.


Una mica de bibliografia interessant:
  Explicació de la trofobiosi pel Jairo Restrepo - https://goo.gl/yjrRdE
  Teoria de la trofobiosi pel Jairo Restrepo - https://goo.gl/Fiv1qV 
  Agrologia - https://goo.gl/6WRZBP


Tanquem la paraeta amb una cita del Jairo Restrepo, un gran divulgador d'esta teoria:

La vida és més profunda que l'ésser humà.