FAUNA AUXILIAR II: ENTOMÒFAGS

Benvinguts neorurals!!

Ací estem obrint un nou capítol de fauna auxiliar, però esta volta parlarem sobre els entomòfags (entomo, insecte i fagos menjar) o insectívors. Hem decidit parlar d'este eslavó de la cadena alimentària després de parlar amb gent que té horts urbans o està començant-ne un en un trocet de terra. Moltes d'estes persones entenen el paper dels insectes però normalment el segon eslavó de la cadena no l'entenen massa bé perquè ni els veuen, ni les seues accions. Així, que entrem en el món dels heteròtrofs primaris dels nostres horts.

Els insectes representen una gran part de la biomassa animal per la qual cosa són una bona font d'aliment, amb un gran contingut proteic (mmm que bons!). Existeixen animals que s'alimenten exclusivament d'estos, encara que molts altres només ho fan parcialment o durant una etapa del seu cicle, com per exemple moltes aus en època de criança aprofiten l'abundància d'insectes durant l'estiu per criar a la seua progènie.

Podem classificar els animals entomòfags en:

• Aus: un dels trets principals de les aus que s'alimenten d'insectes són les vibrisses, un conjunt de plomes rígides al costat del bec i els ulls que permet detectar la vibració produïda pels insectes en l'aire. El bec sol ser recte i fort, acabat en punta per poder caçar els insectes. Sovint tenen una mida menuda (pit-roig, caragolet, cua-roja fumada, busquereta mosquitera, totestiu, ferrerolet, alosa, cueta blanca, menjamosques, busquereta capnegra, etc.), encara que alguns tenen major mida (merla i cutcut). Vàries són les famílies d'aus insectívores. Un interessant article de com els humans estem descobrint les converses entre arbres i aus.

Ferrerolet (Cyanistes caeruleus) amb una eruga al bec.
Foto d'ací.

• Rèptils: existeixen un nombre considerable de rèptils que basen la seua dieta en insectes i altres invertebrats. Com a grup principal estan els saures, un dels més comuns a Europa és la sargantana cendrosa i la sargantana cua-roja, ambdós pròpies de la Península Ibèrica. També són insectívors els camaleons, el camaleó comú, així com el dragó i el dragó rosat. Altres espècies europees és el vidriol, la bívia ibèrica, el fardatxo, el fardatxo verd, entre altres, devoren sense mirament una bona quantitat d'insectes.

Fardatxo bètic (Timon nevadensis). Foto d'ací.

• Amfibis: tenen dietes poc variades, majoritàriament carnívors, les seues preses varien en funció de la seua grandària. La seua llengua és apegalosa i retràctil, a més a més d'unes dents a la mandíbula superior i paladar que es renoven constantment.

Granota verda (Pelophylax perezi) que habita zones d'aigües lentes.
Foto d'ací.

• Mamífers: normalment presenten una dieta entomòfaga els de poca mida (eriçó, talp i musaranya), amb un morro allargat i unes dents menudes i punxudes. Són descendents directes dels mamífers primitius que van colonitzar la Terra. Unes grans devoradores d'insectes són les rates-pennades.

Ratapenada de ferradura mediterrània (Rhinolophus euryale).
Foto d'ací.

• Aranyes: són artròpodes carnívors que s'alimenten d'insectes o altres artròpodes. La majoria poden sintetitzar teranyina que empren (o no) per a caçar les seues preses vives. El Verdecillo també parla sobre les aranyes.

Aranya del cul gros (Tegenaria domestica). Foto d'ací.

• Insectes: hi ha insectes que mengen altres insectes, com ara pregadéu, parot (pixaví), marieta, algunes xinxes (Rhynocoris cuspidatus), crisopa, assílids, etc. Normalment, l'aparell bucal dels insectes entomòfags és triturador-mastegador i alguns xuclador. En l'entrada de fauna auxiliar I: depredadors i parasitoides hi ha més informació.

Xinxa caçadora (Rhynocoris cuspidatus) alimentant-se d'una abella.
Foto d'ací.

Hem de ser conscients que qualsevol canvi en l'ecosistema el modificarà. Per això, abans d'actuar hem d'observar ben bé el que passa al nostre agroecosistema i tindre paciència, ja que moltes vegades els desequilibris s'autoregulen per si mateixos. Normalment, no som massa conscients dels depredadors que han fet del nostre hort la seua llar, són com els donyets del sabater, que treballen sense que els vegem.

El que hem d'aconseguir és que depredadors, paràsits i parasitoides romanguen al nostre agroecosistema per establir el que es va anomenar com l'ecosistema de la por (concepte molt pel·liculer nascut a principis del segle XX als EUA). Resumint, el que descriu és l'efecte indirecte sobre els herbívors que estan molt més a l'aguait si saben que n'hi ha carnívors que poden menjar-se'ls. La manca de carnívors sol esdevindre en una degradació dels ecosistemes.

A poc a poc, ens adonem que el que abans només consideràvem un tros de terra on plantàvem algunes verdures, forma part d'un ecosistema molt més gran i complex que se'ns revetla davant els nostres ulls quan ens parem a observar-lo.

Ens acomiadem amb una cita del mestre Masanobu Fukuoka:

"L'alimentació és vida, i la vida no deu separar-se de la Natura"

Bon agost a tothom!