LES PLANTES COMPANYES

Benvinguts agrocuriosos!

Sí, portem una temporada desconnectats, ja ho sabem. Quan arribe el moment direm el perquè. Estem maquinant coses... muahahahaha!!

Com ja sabeu, les plantes són éssers molt socials i volen estar acompanyades, en major o menor mesura, d'altres plantes. Doncs bé, a les plantes que triem per amenitzar l'estada de les nostres hortalisses les anomenarem plantes companyes.

Ja fa molt de temps que es coneixen, en moltes zones del món l'associació de cultius era un fenomen corrent. Els indis Iroquois, que vivien al nord-est dels actuals EUA, associaven panís (o gira-sol), bajoca i carabassa, la qual es coneixia com milpa o les tres germanes. A les illes del Pacífic es cultivaven cultius intercalats de taro, moniato i mandioca entre fileres d'arbres, estos fertilitzaven el sòl gràcies a l'aportació de mantell de fulles. A l'Anatòlia s'agrupava el cultiu de carabasses i alfals entre els fruiters, i és allà on va nàixer l'agricultura, per tant això d'ajuntar plantes és tan antic com la nostra història.

Milpa: associació precolombina de panís, bajoca i carabassa.
Foto treta d'ací.

Pel que fa a la història europea, al llibre L'agriculture et Maison rustique de Charles Estienne (1564) l'autor recomana sembrar verdolaga entre cols, cebes i porros, a més de recomanar sembrar orenga entre cogombres, carabasses, carabassetes i melons per tal de protegir-los d'erugues i pugons. Durant el Renaixement italià Olivier de Serres va escriure Le Théâtre d'agriculture et mesnage des champs (1600) on deia que sembrant cànem en l'hort, el fruit del qual es collirà quan siga oportú, deixarà la seua potent olor de fons, que tant contrària al grill talp (Gryllotalpa gryllotalpa) els desterrarà durant alguns anys. També recomanava sembrar cultius de cicle llarg, com ara melons, junt amb altres de cicle curt, raves, encisams, etc., tècnica que després copiaran altres hortolans.

Associació de cols (cicle llarg) i raves (cicle curt).
La foto està treta d'ací.

Actualment també existeixen associacions entre cultius a nivell comercial, així trobem verdures a les plantacions joves de canya de sucre a Puerto Rico, rave farratger entre gira-sols a Anglaterra, i un llarg etcètera que roman a la mentalitat col·lectiva i que els nous corrents agrícoles estan recuperant i experimentant de nous.

Aleshores, si associar cultius és tan profitós, per què no està més estès este tipus de cultiu? La resposta és molt senzilla, perquè associar dos o més plantes diferents dificulta la mecanització a l'hora de collir-les. Per tant, no són adequades per al cultiu intensiu. La mateixa raó per la qual va quedar reduïda a l'hort familiar on és més freqüent el treball amb les mans. És des d'ací d'on ha reviscolat este coneixement sobrepassant l'autoconsum i arribant fins a l'agricultura actual i els espais verds urbans per les administracions locals.

Deixant de costat la història, entrem en matèria!! Vinga va!!

L'associació de plantes és un fenomen complex gens fàcil de mesurar, ja que n'hi ha una multitud de variables que modifiquen la relació entre estes, i moltes d'estes no les sabem o no som conscients. Algunes de les variables que influeixen en la relació entre plantes són:

   - Temperatura

   - Disponibilitat d'aigua

   - Tipus de sòl

   - Dosi entre plantes

   - Nivell de població del insecte plaga

   - Grau de biodiversitat de l'entorn

   - Un efecte pot emmascarar un altre

Però encara que no siga una cosa senzilla té moltes coses bones:

   1. Optimització de la superfície cultivada.

   2. Limitació del creixement de la flora adventícia.

   3. Millora la qualitat del sòl.

   4. Major protecció contra malalties, insectes i nematodes.

   5. Allunya als insectes fitòfags i atrau a la fauna auxiliar.

   6. Ajuda a augmentar la complexitat de l'agroecosistema i la biodiversitat.

   7. Garanteix la pol·linització.

Ara que ja esteu convençuts (més vos val després de tot el totxo que ens hem currat!), la primera recomanació que vos fem és que comenceu associant dos espècies i que a poc a poc aneu augmentant el nombre d'espècies. Unes combinacions clàssiques per a començar són: tomatera+alfàbrega/clavell de moro, col+encisam, carlota+porro, carlota+rave, bajoca+rave, cogombre+gira-sol, creïlla+fava/carabassa, roser+espígol i carabassa+canonge.

Quan dugeu unes temporades associant dos classe de plantes i aleshores estareu prou envalentits com per a introduir-ne algunes més. La qüestió que vos assaltarà la ment serà: quines característiques he de tindre en compte a l'hora d'associar plantes? Doncs bé, a continuació vos posem les que creiem que són les més essencials, encara que segurament n'hi haurà més, com sempre, al final, açò de l'hort consisteix en observar i provar. Ah! com més característiques favorables reunisca una associació més garantia d'èxit tindrà.

• Família: hi ha famílies que no es duen bé. El millor que podeu fer és consultar la compatibilitat entre les diferents famílies i fer-vos els vostres esquemes. Ens han agradat algunes webs com esta, esta i esta, i algunes taules, esta, esta i esta.

Bròquil (brassicàcies) amb carlota (apiàcia)

• Cicle (llarg/curt): consisteix en plantar/sembrar simultàniament plantes de cicle curt entre plantes de cicle llarg. L'exemple de plantar encisams entre les cols, mentre creixen les cols els encisams acaben el seu cicle i es poden collir sense molestar a les cols. Info sobre els tipus de cultius.

Pebrera (cicle curt: 70-90 dies) amb encisa (cicle molt curt: 40-60 dies)

• Tipus d'arrel (pivotant/axomorfa): els diferents tipus d'arrels ens informen a quina profunditat es nodreix cada planta, d'esta manera combinant plantes de diferents tipus d'arrels podem optimitzar l'espai sense por a que competisquen. Exemple: porros (arrel axomorfa) amb carlotes (arrel pivotant). Info sobre les arrels. També pot ser interessant la profunditat de les arres.

Bleda roja (arrel axomorfa) amb ceba (arrel pivotant)

• Port: bàsicament és tindre en compte l'alçada de les plantes per a jugar amb la llum i les ombres. Este punt és molt interessant ja que a banda dels beneficis ecològics que ens pot donar certa espècie també ens dóna un benefici físic, creant un microclima de menys insolació. Exemple: associar cosmos amb cols, el fullatge lleuger del cosmos desorienten a la papallona de la col i a més a més, durant l'estiu proporciona ombra a les cols que l'agraeixen molt. No ens hem d'oblidar de les enfiladisses, les quals poden ser combinades amb arbustos o plantes amb un port alt i fort per on s'enfilaran. Exemple: cogombre amb gira-sol.

Cogombre enfilat en un gira-sol.
Foto d'ací.

• Requeriment hídric: mirar l'aigua (reg) que necessita cada planta per a créixer, d'altra manera, sempre n'hi haurà algun que quede perjudicat. Exemple: la tomatera i la zínnia tenen requeriments hídrics pareguts, sembrar zínnies entre les pebreres és una bona opció.

Tomateres amb zínnies. Foto d'ací.

• Estratègia d'atracció-repulsió (push-pull): consisteix en repel·lir els insectes nocius intercalant alguna espècie que no els agrade entre el cultiu i atraure'ls cap a una planta esquer que els puga suportar. Un exemple seria sembrar caputxina (Tropaeolum majus) entre les pebreres i plantar absenta (Artemisia absinthium) en cada racó de l'hort perquè atrau i suporta el pugó (planta esquer) i si a més al voltant col·loquem plantes que atraguen als seus depredadors o parasitoides, com ara caps blancs (Lobularia maritima) tindrem un exercit anti-pugó al nostre hort.

L'anet (Anethum graveolens) repèl el puçot de la col (Phyllotreta cruciferae)

• Mel·líferes: com les plantes hortícoles han passat per un procés de selecció artificial, normalment atenent a les característiques del fruit, les flors d'estes han anat perdent atractiu, per esta raó hem d'oferir als pol·linitzadors flors més atractives, i de pas pol·linitzaran els nostres cultius. Per això associar hortalisses amb flors contribueix a garantir una correcta fecundació de les flors i per tant, una bona collita. Les lamiàcies, a la que pertanyen la majoria de plantes aromàtiques (sàlvia, timó, romer, hisop, melissa, etc.) són grans atraients d'abelles, borinots i papallones, degut a la gran producció de nèctar.

En col·locar la carabasseta prop de mates de timó
es garanteix la fecundació de totes les flors. Foto d'ací.

Uff... quina fartera d'informació, eh? qui és el valent que diu que l'agricultura sense químics és per a malfeiners? Esperem que vos haja agradat i que aneu fent les vostres combinacions, totes ben anotades al quadern de camp.

Vos deixem amb una cita de Montaigne:

“Que la mort em trobe sembrant cols...,

i jo tan indiferent a ella com al meu imperfecte jardí.”

Gràcies als que ens seguiu. Vos desitgem un hort-jardí preciós i productiu!

ADVENTÍCIES DEL NOSTRE COR

Hola enamorats/des del camp!

Com ja vam prometre, en esta entrada parlarem de les nostres eternes companyes, les plantes adventícies.

Les mal anomenades "males herbes" són en realitat les plantes més fortes i resistents que intenten arreglar les pífies que fem els humans. Són el primer eslavó per regenerar el sòl que molts maltracten amb químics i successives llaurades, i per esta raó amb les herbes que creixen en un terreny podem saber les seues característiques (plantes bioindicadores), sempre d'una manera qualitativa, és a dir, ens ajuda a saber per on van els trets.

Bé, la cosa funciona més o menys de la següent manera: segons les característiques, el clima i l'historial del sòl apareixeran unes plantes o altres al rescat. Generalment les adventícies van en grups, són molt socials. Així per exemple, un terreny calcari on es llaura any rere any en un clima mediterrani apareixerà la ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) que intentarà trencar amb les seues potents arrels la sola d'arada. Més info sobre les adventícies ací, ací i ací.

Quan no es llaura (esquerra) el sòl es compacta en profunditat, mentre que un sòl llaurat (dreta)
presenta una crosta superficial i la sola d'arada just per baix d'on arriba l'arada (normalment 20-25 cm).
La sola d'arada es tan compacta que impedeix la pujada de l'aigua per capil·laritat, un correcte drenatge i
la penetració de les arrels, la qual cosa esdevé en una excessiva evaporació per damunt d'esta i un dràstic augment de l'erosió del sòl fèrtil.
(paraula estranya del dia: gleva)

Comencem doncs amb les fotos que hem anat prenent en l'hort:

La flor morada és l'ortiga morta (Lamium amplexicaule),
darrere amb les fulles verticil·lades l'apegalosa (Galium sp.),
baix a l'esquerra les forquetes (Geranium rotundifolium)
i al fons les esparregueres (Asparagus acutifolius).

Forquetes (Geranium rotundifolium), a l'esquerra llicsó (Sonchus oleraceus) i
pareix que una ortiga trau la cara entre les forquetes.

Les flors grogues són de calèndula (Calendula arvensis), les fulles arrodonides
pertanyen a les forquetes (Geranium rotundifolium), les tiges rogenques que s'alcen
són de bossa de pastor (Capsella bursa-pastoris) i enmig de la bacanal vegetal
trobem ravenissa blanca (Diplotaxis ereucoides) en flor, llicsó (Sonchus oleraceus) i
unes fulles molt serrades que pareixen ortigues.

Fent una anàlisi de la flora de l'hort tenim:
      - Bossa de pastor (Capsella bursa-pastoris): compactació superficial.
      - Forquetes (Geranium rotundifolium): sòls rics.
      - Llicsó (Sonchus oleraceus): qualsevol tipus però frescos.
      - Ortiga morta (Lamium amplexicaule): sòls rics amb bona estructura.
      - Apegalosa (Galium aparine): abundant humus, molt nitrogen i frescos.
      - Ravenissa blanca (Diplotaxis ereucoides): sòls argilosos, lleugers de pH neutre a bàsic.
      - Calèndula silvestre (Calendula arvensis): sòls arenosos amb poca argila.
      - Esparregueres (Asparagus acutifolius): sòl ben drenat i lleugerament humit.

Buscant tota esta informació hem descobert que els francesos són molt cracks en esta matèria i n'hi ha molta bibliografia al respecte, a destacar l'encyclopédie des plantes bio-indicatrices.

Així, les nostres plantes bioindicadores ens diuen que el sòl de l'hort té una fracció d'argila important, que reté humitat però drena bé, bona estructura, un pH tirant a bàsic i certa quantitat d'humus. Açò pel que fa a l'estructura i composició, i respecte a les pràctiques realitzades amb anterioritat la bossa de pastor i la ravenissa blanca indiquen que es llaurava amb anterioritat i per això n'hi ha compactació.

Ens he trobat amb una contradicció entre la calèndula silvestre (poca argila) i la ravenissa blanca (bastant argila), per resoldre este tipus de problemes només cal mirar el sòl i l'abundància de cadascuna de les espècies. En el nostre cas, vam veure que el sòl tenia una part important d'argila quan ens vam fer els valents plantant les aromàtiques mentre plovia (no aneu a l'hort quan plou ens van dir...) i que la ravenissa blanca cobria la major part del bancal, mentre que l'abundància de la calèndula silvestre era molt menor.

Ara quan passeu pel costat d'un solar o un terreny podreu saber què vos diuen els seus habitants.

En poc de temps començarem amb el planter i el disseny dels bancals de l'hort, mentre esperem l'arribada de la primavera.

Salut!

ROGES DE FRED

Benvinguda gent del camp!

Després de dos setmanes de farteres i esdeveniments familiars hem anat a inspeccionar com anava l'adob verd al bancal de l'hort.

Des de l'últim colp les temperatures han baixat i l'hivern a arribat amb força a la vall. Esperàvem veure una praderia amb totes les llavors que vam tirar (estúpids urbanites) i en arribar la realitat ens va pegar una bona punyada.

Després d'assimilar la realitat de la Natura vam començar a escorcollar entre les adventícies qualsevol signe del nostre adob verd. I allà estava! Tan xicotet... tot el bancal estava ple de plàntules, sobretot de rave farratger (Raphanus sativus var. Valencia) i per ací i per allà alguna d'ordi i d'alguna de les lleguminoses enfiladisses (trepadella o veça). No vam veure cap indici del trèvol blanc nan, sabem que li costa una mica assentar-se així que esperem que quan marxe una mica el fred done una espenta.

Plàntules de l'adob verd: al centre el rave i a
ambdós costats suposades plàntules d'ordi.
S'aprecia la rosada a la fulla de llicsó de baix.

Plàntules de rave farratger i altres creixent a
l'abric de les carxoferes "primaverals".
(perdó per la foto però amb el sol no es veia bé i va eixir moguda)

Alfals rebrotant després de la sega.

També vam aprofitar per a veure l'estat en què estaven les aromàtiques i la veritat és que no podríem estar més contents...

Ruda (Ruta graveolens) plena de rosada i ben contenta.

Sàlvia (Salvia officinalis) menjada, com les mossegades estan per
les vores del limbe els causants són els llimacs o caragols.
Esperem que no vaja a més

Timó llimona (Thymus citriodorus) enrogit però sa.

La coloració del timó llimona ens va sorprendre, i vam començar a veure adventícies (i unes bledes espontànies que hem respectat) enrogides. Vam investigar una mica i vam descobrir que certes plantes enrogeixen com a mecanisme de defensa davant del fred o per vergonya, qui sap?

Lletera (Euphorbia helioscopia) roja de fred.

Llicsó (Sonchus oleraceus) amb els nevis centrals enrogits.

Plàntula de rave farratger amb els nervis
dels cotiledons rojos.

Ah! Vam plantar uns 4 bulbs de tulipes (se'ns va passar fer fotos, fallo!) que començaven a germinar. Gràcies Alexis per l'aportació!

La pròxima més i millor! Salut!

PARLANT DE FLORETES

Hola ecollaures!!

Degut al "riu atmosfèric mediterrani" (la gota freda de tota la vida) no hem pogut pujar a la finca per fer feina. Per això aprofitem i anem a parlar dels marges florals.

Marge floral en un camp de blat on predomina la carlota i la veça
(Foto d'ací.)

• Què és un marge floral? És tracta d'una zona (normalment les voreres, d'ací la paraula marge) on es cultiven plantes amb la finalitat d'atraure i nodrir insectes que d'una manera o altra ens ajudaran a mantindre un nivell de plaga mínim (per baix d'un llindar de danys).

• Què guanyem implantant açò? Bé, per aclarir esta resposta creiem que és important pensar sobre el concepte de biodiversitat (conjunt de totes les espècies d'éssers vius que existeixen i interaccionen dins d'un mateix ecosistema).

La biodiversitat ens ha aportat les espècies que cultivem actualment, però a més ens aporten de manera molt bàsica:

  - Reciclat de nutrients

  - Regulació de l'aigua

  - Regulació de les plagues

Quan es simplifica (destrueix) la biodiversitat l'ecosistema es torna més artificial i la intervenció humana ha de ser major, i major serà el cost econòmic.

Què plantar floretes pot eixir més barat que comprar una garrafa d'insecticida? Ah collons com és la vida!!

I com els humans li posem nom a tot i mirem pel nostre interès quan emprem esta eina al nostre favor l'anomenem biodiversitat funcional. Així augmentar este tipus de biodiversitat als nostres horts és la millor estratègia ecològica per a oferir sostenibilitat a la producció.

Fer que els nostres horts siguen uns bons espais per a una multitud d'insectes tarda entre 2-3 anys, per això no caigueu en la desesperació i vos lieu a pegar colps d'aixada per tot arreu. És recomanable començar a construir el marge en paral·lel al maneig quotidià.

Depenent de l'espai del que despongueu i del que cultiveu una bona estratègia és associar flors i aromàtiques anuals amb els cultius. Existeixen moltes associacions documentades, però encara queda molt per saber... a experimentar!

Hortus pruneteo un exemple a seguir.
Bancal després de llevar les tomaqueres,
es veuen els clavells de moro integrats
amb porros i carlotes.

Si aneu a passar d'agricultura convencional a alguna de les varietats de l'agricultura ecològica* vos recomanem que vos poseu el barret de la paciència i aneu reduint l'aplicació de químics al llarg de 3 anys, ja que el vostre agroecosistema és depenent (és un yonki) dels químics i llevar-li-los suposa un xoc molt fort, el mono és molt roín!

* no cal dir que no fumigueu els marges ;)

I com estes coses sempre van en massa, com més veïns amb marge vos envolten més ràpid i (més) millor. Així que a fer sopars de germanor!!

Des d'este racó de la mediterrània vos recomanem el blog d'un company molt crack, sobretot per als que practiqueu agricultura baix este meravellós clima mediterrani: El Verdecillo: Trabajo en equipo.

La relació planta-insecte és molt estreta... imaginem que cada planta és un tipus de restaurant, com més oferta més clients (bitxos) vindran, no tots volen anar a un restaurant tailandès o a un grec, així que en la varietat està el gust.

En el nostre cas, com és el primer any hem sembrat i volem servir un bon banquet hem aconseguit fer un còctel d'uns 7 tipus de llavors de flors (esmentades a l'entrada anterior) esperant a que atraguen un gran nombre de comensals. Bon profit!!!

Còctel de llavors que vam
sembrar al nostre marge.

Així que ja sabeu, invertiu en preparar una bona fartera per als insectes, si ells estan contents nosaltres també.

Bon capde!

JUGÀREM A SER DÉUS I VAM PERDRE

Hola gent de l'agro!

Comença la retransmissió de l'agroprojecte de dos biòlegs molt arrelats a l'agricultura. 

La finca on es farà es troba a Cabanes (Castelló, País Valencià) a una vall paral·lela al mar i oberta al nord, la qual cosa li atorga un microclima humit que esperem que beneficie a les nostres plantes.

Vista cap al sud

Vista cap al nord

La nostra intenció és beure de l'agricultura natural i l'agroecologia, i anar experimentant amb tècniques i pràctiques per veure els seus resultats i anirem formant el nostre propi camí basat en els principis bàsics de l'agricultura natural:

• No llaurar
• No utilitzar productes químics de síntesi (ni adobs, ni plaguicides, ni herbicides)
• No desbrossar massivament
• No adobar (ni compost, ni fems)
• Màxima biodiversitat

Estos principis són un dur colp de puny als principis de l'agricultura convencional, la qual es basa en la concepció que l'horta (agroecosistema) és una fàbrica de producció. Alguns d'ells són més rígids que uns altres (alguns comporten un gran treball i altres són nocius per a l'agroecosistema), per exemple, enguany femarem amb femta de cavall els arbres que ja són a la finca per donar-los una espenta, i atenent a la seua evolució veurem què farem el proper any.

El nostre primer repte és la formació d'un hort d'estiu. Per això ens hem anat documentat sobre quines tècniques podríem aplicar al nostre hort per tal de preparar-lo per al que l'espera. Però abans d'açò vam haver de buidar la bassa, ja que cal fer un mínim treball d'obra, i com no volíem desaprofitar tota eixa aigua vam jugar a ser déus i vam reptar a la gravetat (ramera despiadada!) fent canals per a que pujara uns metres en contra de pendent... després de tres hores de "trencallom", movent molta terra i fent d'enginyers, vam decidir obrir la resclosa i deixar que l'aigua s'escampara bancal avall guiada per uns solcs fets de pressa i corrents (i amb molta suor). Amb tanta fam, fatiga i calor se'ns va oblidar fer fotos. Primera pífia: Gravetat 1 - Cabuts 0!

Resclosa oberta abocant al solc principal.

Hem acudit a l'agricultura regenerativa amb algunes gotes d'En Fukuoka (Descarregar el llibre: La Revolució d'un bri de palla) i hem el·laborat un adob verd a base de:

   1. Ordi (Hordeum vulgare): biomassa aèria
   2. Veça (Vicia sativa): nitrifica
   3. Trepadella (Onobrychis viciifolia): nitrifica
   4. Rave farratger (Raphanus sativus var. Valencia): biomassa subterrània
   5. Trèvol blanc nan (Trifolium repens var. Huia): nitrifica i regulació d'adventícies

Les tres primeres les vam comprar en una barreja comercial a la qual vam afegir el rave farratger, per produir una gran biomassa subterrània la qual obre el sòl i l'aireja (el llaura per nosaltres), i el trèvol blanc nan que esperem que cobrisca certa part de l'hort i que disminuïsca la presència d'adventícies (i així no haver d'escardar).

Adob verd

Per als que s'han perdut en termes estranys i "econous" ací teniu una xicoteta explicació dels conceptes que creiem que potser siguen més desconeguts:

   - Adob verd: un cultiu la finalitat del qual no és obtindre una collita sinó que s'implanta         amb la finalitat d'augmentar la fertilitat del sòl. Hui en dia ja existeixen adobs verds               especialitzats en "llaurar", biofumigacions, nitrificació, etc. (més info ací)

   - Biomassa: matèria orgànica.

   - Nitrificació: les plantes que pertanyen a la família de les lleguminoses tenen la                   particularitat d'associar-se amb un tipus de bacteris que vius al sòl i que és capaç de           transformar el nitrogen gasós en nitrits i nitrats (tot això a canvi dels sucres que produeix     la planta, ací no n'hi ha res de bades!). Quan es seguen les lleguminoses els compostos     nitrogenats queden al sòl a disposició d'altres plantes.

   - Parasitoide: paràsit que acaba matant a la seua víctima (tot un                                           món!! https://goo.gl/bLafPX)

   - Plantes adventícies: són les mal anomenades "males herbes". Són les herbes                   pioneres que colonitzen la terra i que ajuden a la seua regeneració. Les espècies que les     composen varien atenent a les pràctiques que s'hagen fet anteriorment, el tipus de sòl,         l'aigua i l'oratge (ja farem una entrada centrada en este tema, mentre tant ací)

Com la terra no havia sigut tractada des de fa uns quinze anys i llaurada dos voltes per any des d'aleshores fins a l'any anterior creiem que està en bones condicions de fertilitat però compactada. Per ajudar a l'adob verd hem segat les adventícies, la majoria era ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides) indicadora de sòls compactats, argilosos i calcaris, suposem que a conseqüència d'haver llaurat l'any passat. Ens va donar llàstima perquè estava en flor i n'hi havien moltes abelles... però anem a muntar-les un banquet!!

Ravenissa blanca (Diplotaxis erucoides)
foto treta d'ací

Per les vores del bancal vam sembrar llavors de calèndula (Calendula officinalis), caputxina (Tropaeolum majus), zínnies (Zinnia elegans), clavell de moro (Tagetes patula), equinàcies (Echinacea angustifolia), marrubí (Marrubium vulgare) i melga arbòria (Medicago arborea). A banda d'unes quantes plàntules d'aromàtiques que vam comprar en un viver: sàlvia, timó llimó, saboritja (Satureja montana), orenga i ruda. Ah! i una margarida i dos assutzenes. Amb tot això es comença a formar el marge floral, amb el qual atraurem i alimentarem als depredadors i parasitoides de les plagues que puguen menjar-se les nostres hortícoles. Amb el temps anirem afegint més aromàtiques, ornamentals i autòctones.

Per finalitzar, i enfosquint per minuts, vam col·locar estaques pels voltants del bancal per sostindre la tanca metàl·lica que impedirà a gossos i gallines fer destrosses a l'hort.

I amb la lluna il·luminant més que el sol vam marxar de la finca esgotats i amb un gran somriure a la cara. Xà, que bonico!

PD: agraïment especial a un caneter disposat a tot!